Opinió
Casa Buenos Aires
Érem a les acaballes de l’hivern, el cant de la cadernera temperava el ritme a la Casa Buenos Aires, frenètic. Ens acostàvem a l’any de vida d’ençà que vam okupar l’edifici per salvar-lo de l’enderroc i de la construcció d’un hotel de luxe, un projecte que no hagués fet més que profunditzar en la crisi permanent en què vivim. Per contra, des d’aquestes parets hem experimentat un any de vida en comunitat i d’iniciatives transformadores obertes al poble, a Collserola i a la ciutat.
Estàvem preparant una gran festa per a totes les veïnes de Vallvidrera i en general per tothom qui s’hi volgués acostar. A la vegada estàvem resistint amb més força que mai l’embat que suposava l’aliança entre els poders econòmics, eclesiàstics, judicials i polítics. El desallotjament amb data oberta planava sobre el nostres caps, i només la determinació demostrada i les mostres de solidaritat van activar l’acció de l’Ajuntament, que fins a dia d’avui, encara no s’ha materialitzat en res.
Va arribar la covid-19. Nosaltres vam haver de suspendre la celebració del primer aniversari de la Casa. La propietat sembla que va haver de posposar l’execució del desallotjament. Qui sap si l’Ajuntament està aprofitant el moment per rentar-se les mans i tornar a la inacció tan característica seva al llarg de tot aquest conflicte.
Aquesta situació ha capgirat moltes realitats, també la nostra. En un primer moment a més d’una ens ha donat la sensació que el temps s’havia aturat d’alguna manera, sentiments molt contradictoris han viscut i segueixen dins nostre: incredulitat per la situació sobtada, calma per la oportunitat d’aturar el ritme frenètic de vida, por al futur, preocupació per les persones properes, ràbia davant el col·lapse del sistema sanitari, les injustícies que se succeeixen dia a dia, etc.
Durant tots aquests mesos hem convertit, també, les emocions en pensament i pràctica, hem tingut temps per a reflexionar i fer-nos fortes, per cuidar-nos a nosaltres i al nostre entorn, projectes com el de la Xarxa de Suport Mutu de Vallvidrera, una xarxa de veïnes que es coordina de forma autònoma per ajudar-se en cas de necessitat en aquests temps difícils, són un exemple d’això que diem.
No hi ha cap dubte que aquest virus ens ha sacsejat a totes. Però al nostre ADN tenim escrit que juntes som més fortes, i des d’aquesta convicció i amb aquesta naturalitat afrontem la vida i els temps que vénen. Amb el convenciment que l’enfortiment de la comunitat i dels seus vincles és allò que ens pot fer viure vides més plenes, hem apostat per posar en comú les nostres alegries i les nostres angoixes. Parlem i ens acostem a les nostres veïnes quan necessiten un cop de mà. Ens hem cuidat entre nosaltres, a les persones properes i a familiars quan hem emmalaltit, ja sigui pel coronavirus o altres dolències. Ens donem suport econòmic davant dels acomiadaments tot compartint la ràbia, per no haver d’enfrontar-nos mai més soles a aquestes situacions, cada vegada més habituals. Potenciem les cooperatives de consum i els productors locals. Sabem que el suport mutu és la vacuna, de la qual la comunitat n’és l’instrument més afilat.
També sabem que el capitalisme és el virus. Davant situacions d’emergència el sistema col·lapsa una vegada i una altra. Després de tants col·lapses i crisis, no podem més que pensar que aquest sistema, o bé és altament ineficient per trobar el benestar per a una majoria social, o bé és pervers en essència, ja que està pensat per aprofitar els moments de crisi com a teràpia de shock contra la població. S’aprofita el moment d’emergència per normalitzar situacions que en altres moments no serien acceptades pel conjunt de la població com l’aprofundiment en mesures de control social, la normalització de la impunitat policial, la encara major precarització dels llocs de feina, l’expulsió de famílies que no poden pagar el lloguer, l’auge del feixisme als carrers del districte, etc.
Ja sabem que la vida és complicada, governs i elits s’esforcen cada dia a recordar-nos-ho fent que ho visquem a la nostra pròpia pell. A ningú se li escapa que vénen temps encara més difícils. Però això no pot servir d’excusa per al derrotisme i per a creure que no hi ha res a fer. Ara més que mai hem de posar en valor el suport mutu, ara més que mai ens hem de cuidar entre companyes, amigues, familiars, veïnes. Ara més que mai no podem permetre que la pandèmia de la covid-19 sigui l’excusa perfecte per deixar a una part de la societat, la més precària, a l’estacada. Ara més que mai toca lluitar per posar la vida abans que el capital, per posar la comunitat i el suport mutu al centre, i poder construir a partir d’aquí vides que mereixin la pena ser viscudes.
A la Casa Buenos Aires ho tenim clar, seguim i seguirem fent comunitat, solidaritat i suport mutu.
