Salut
Roser Guerra, Fundació Uzheimer
Ens pot semblar que les persones amb Alzheimer poden actuar d’una manera poc sensible a tot allò que succeeix al seu voltant. Poden fer o dir coses, sense que sembli importar-los com això pot afectar a les persones que les estimen i cuiden. I aquesta actitud pot provocar emocions contràries o negatives en qui els cuida.
Degut a l’evolució de la malaltia, la persona afectada va perdent capacitats, i una d’elles és la d’empatitzar amb la gent que l’envolta. Però això no significa que no deixin d’estimar les persones importants per a ells.
La persona afectada cada vegada s’allunyarà més de la nostra realitat. És per aquest motiu que hem de començar a construir amb ella una relació d’empatia. Això implica comprendre que les alteracions cognitives que pateixen condicionen la seva percepció de la realitat, que lamentablement ja no és la mateixa que la nostra. I que a partir d’ara ens haurem d’adaptar nosaltres al seu món.
És cert que quan els veiem deprimits o amb ansietat o en una situació de vulnerabilitat, és més fàcil ser empàtics que quan es mostren en una actitud difícil de reconduir (per exemple: conductes asocials). Però hem de fer l’esforç de posar-nos en el seu lloc.
Un exemple que ens ajudarà molt és evitar frases com «no estàs posant res de la teva part», tot i que la persona no col·labori, ja que dir això implica que la persona té control sobre les seves limitacions i que les seves dificultats per participar són intencionals. I això no és així en les demències, les persones estan perdent habilitats, per això aquesta frase no ens ajuda, sinó que crea tensions i discussions. D’aquesta manera, per millorar la relació i els ànims és més productiu mostrar empatia, posar-nos en el seu lloc, per comprendre que la persona està fent el millor que pot en la seva situació. Això ens permet mantenir la calma i ens és més fàcil ajudar el nostre ésser estimat adaptant les tasques per compensar aquestes dificultats que presenta i que, així, pugui participar.
Hem de fer l’esforç en cada situació complicada que ens trobem, de posar-nos en el seu lloc i intentar percebre i comprendre el que pot estar sentint i quina pot ser la realitat que viu en aquell moment la persona afectada. Fer aquest exercici ens pot ajudar a veure quines són les seves necessitats, i d’aquesta manera reconduir la seva conducta. Això ens portarà a una millor convivència amb la malaltia a tots els nivells: personal, social i emocional.
