Opinió
Roser Díaz
Sí, exactament. Tornem a la coneguda frase de “la bossa o la vida?”. La meva sensació, davant de les imposades i forassenyades eleccions d’aquest 14 de febrer, és la mateixa de rebel·lia, impotència i estupor que sentia aquell caminant quan un lladregot l’apuntava amb un trabuc i deia “la bossa o la vida?”. Encara que semblin situacions molt diferents, no ho són tant: ambdues són situacions imposades, que coarten la llibertat d’elecció del que les pateix, on l’actor és declaradament superior a la víctima, sia per força del poder establert o de les armes. Em preguntareu quina similitud té la bossa del pobre caminant amb el vot. La té. L’antiga bossa era un recipient de diners que donava la possibilitat de fer més diners, comprar coses i fer sentir, encara que només fos per un moment, important al bandoler.
El nostre vot és una part d’un tot global que genera poder, capacitat de decisió i, al cap i a la fi, la possibilitat de tindre més i més diners, perquè sia per control institucional, per dret a decidir sobre les coses, institucionalitzar un o un altre punt de vista, per desgràcia, per tot fan falta diners, i aquells que tinguin més vots podran tindre un arc de decisió més ample. Em direu que on queda l’idealisme i la convicció de les coses bones per se. És cert: encara hi ha ideals, esperança i futur, però per desgràcia estan sotmesos al poder establert que encara seu sobre la poltrona del tresor.
La nostra vida, la segona part d’aquesta equació tantes vegades sentida, és si fa o no fa, encara que sembli impossible, la mateixa a allò que interpel·lava el bandoler. Si aquest article l’hagués escrit fa més d’un any, el símil que posaria seria el de la vida del benestar. En aquell temps el vot comportava un risc de viure més o menys malament en l’àmbit laboral o econòmic, depenent de subvencions o retallades, però avui en dia tot ha canviat. Parlem de vida física, aquella que consideraven nostra intrínsecament i només doblegaven davant del temps, les malalties o els accidents. A les tres coses no ens exposaven voluntàriament.
Ara, com si d’una lleva per anar a la guerra es tractés, obliguen una part de la nostra ciutadania a exercir una funció de manera imperativa i punitiva. Les amenaces de presó o de multes astronòmiques coarten els drets fonamentals de la gent que es veu abocada a formar part de la logística d’aquestes eleccions. És una gran contradicció que per exercir la llibertat de vot es reprimeixi la llibertat de vida perquè, sense vida, què val el vot?
