Entrevista
Cristina Junyent
Elisabeth Bosch va desenvolupar la seva trajectòria acadèmica a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar i doctorar en Química. El 1989 va accedir a la càtedra de Química Analítica, des d’on va contribuir a la docència i a la recerca. Amb la seva jubilació, el 2016, aquesta sarrianenca va culminar una llarga carrera vinculada a la universitat, tot i encara tenir alguna carpeta oberta.
Elisabet, comencem pel principi, com estava la universitat durant els darrers anys del franquisme, el moment en què vas entrar com a professora?
Vaig estudiar Química en ple franquisme, en una universitat antiquada i tancada, mentre el moviment estudiantil reclamava modernització i democràcia. Potser l’acte més representatiu del moment va ser la tancada d’alumnes, professors i intel·lectuals als caputxins de Sarrià, el 9 de març de 1966 —la caputxinada—, amb l’objectiu de fundar el Sindicat Democràtic d’Estudiants, format per persones de diverses formacions i orientacions polítiques.
Vas començar de PNN a la facultat de Química de la UB, què volia dir?
A finals dels anys 60 i durant els 70, l’augment d’estudiants universitaris va generar una manca molt notable de professors, que es va cobrir amb doctorands o doctors recents, anomenats PNN (Professors No Numeraris). Sense requisits formals, amb un tros de guix i alguns llibres, aquests docents cobrien tota mena de docència. La situació es va prolongar i va donar lloc al moviment de PNN, actiu a les universitats públiques catalanes i d’arreu d’Espanya, que volia modernitzar el sistema universitari i estabilitzar el professorat amb contractes laborals, sense necessitat d’assolir la condició de funcionaris.
Com us vau mobilitzar per trobar l’estabilitat laboral i lluitar alhora contra l’endogàmia i el clientelisme?
Defensàvem una universitat pública, catalana, científica i democràtica amb assemblees, vagues i manifestos. Vam aconseguir modernitzar la universitat, però no substituir el sistema funcionarial per un altre de contractació laboral.
Com era la docència abans de la democratització de la universitat?
En entrar a la carrera es feia un curs, selectiu, comú per a tots els estudiants de ciències (matemàtiques, física, química, biologia i geologia). Com que estava organitzat en diversos grups, era freqüent que cada professor impartís el seu propi programa en el curs de Química General que s’hi donava. Nosaltres vàrem impulsar la introducció d’un programa i llibres comuns i, sobretot, un examen únic, cosa que va representar un gran i revolucionari avenç.
Elisabeth, tu et vas especialitzar en Química Analítica. Ens pots explicar què és i per què és important?
La Química Analítica estudia la composició dels materials mitjançant tècniques físiques i químiques i el tractament de dades associat. És clau en processos industrials, ambientals i clínics. La modernització de la disciplina va incorporar diferents tècniques experimentals, aproximacions estadístiques i camps d’aplicació. La renovació va ser impulsada des del departament de la UB i enriquida per trobades estatals de professors i en col·laboració amb diverses generacions de docents.
La Química Analítica només es tracta com una disciplina específica a Espanya? Per què és millor que els analítics, orgànics i inorgànics, estiguin tots junts?
Sí, Espanya té tradició pròpia, especialment per la seva presència inicial a Farmàcia. És millor que els químics analítics treballin junts perquè comparteixen una manera específica d’enfocar problemes, metodologies i anàlisi de resultats. Això facilita abordar una gran varietat de mostres de tota mena, tant biològiques com industrials, amb rigor i especialització.
Com va ser el canvi de la recerca en Química Analítica?
Inicialment, la recerca se centrava a desenvolupar metodologies per identificar i quantificar components en una mostra, establint els límits de detecció i de determinació. Avui, amb tècniques més avançades i coneixements més amplis, han sorgit especialitzacions (alimentària, ambiental, clínica…) i tècniques específiques (espectroscòpies, cromatografies, tècniques elèctriques…). Ara podem detectar concentracions ínfimes, com les parts per bilió d’anàlit, la substancia buscada a la mostra. A més, molts químics analítics, com nosaltres mateixos, investiguem les propietats bàsiques de molècules d’interès.
Com és el dia a dia d’un químic analític?
Depèn molt del seu àmbit. A la indústria, segueix rutines per controlar processos i interpretar resultats. A la recerca, planifica i prova noves tècniques per resoldre problemes actuals. En l’administració pot treballar en laboratoris de duanes, a la sanitat, en hospitals tot realitzant anàlisis clíniques i, en general, estableix controls de qualitat per a mostres molt diverses.
Amb quins altres especialistes es relaciona un químic analític?
Es relaciona amb científics de totes les disciplines, ja que molts camps necessiten conèixer la qualitat dels materials amb què treballen. També col·labora amb departaments d’anàlisi d’empreses, consultors i altres investigadors, establint contactes i contractes que beneficien tant la indústria com la recerca. Aquestes interaccions són molt enriquidores per a totes les parts.
Fer recerca comporta fer gestió per buscar fons de finançament, què implica?
Investigar des d’un Centre de Recerca implica trobar recursos, sobretot públics, per desenvolupar projectes. Des dels anys 80 hi ha convocatòries estatals (CAICYT), autonòmiques (CIRIT) i, posteriorment, europees. També la col·laboració amb la indústria és una possible font de finançament.
Actualment, els investigadors no fan la recerca tots sols, cal formar un grup, què significa?
Formar un grup de recerca significa reunir personal amb experiència (professors, doctors, postdocs) i estudiants en formació (doctorands, màsters). És clau seleccionar bé els membres i tenir un director amb objectius clars perquè el grup s’ha de comprometre amb la recerca i amb la formació de nous investigadors, ja que són el futur científic i tecnològic necessari per a la indústria i els centres de recerca i, de fet, per al país.
Quines són les línies de recerca del teu grup?
Tot i estar jubilada, el grup continua algunes línies iniciades fa anys. L’últim projecte on vaig participar directament va tractar la caracterització fisicoquímica de fàrmacs i compostos d’alt valor afegit, estudiant també interaccions fàrmac-proteïna, fàrmac-RNA i altres similars d’interès biològic. Aquesta línia es basa en coneixements acumulats en recerques prèvies sobre les característiques de molècules.
Quin és el vostre paper en el descobriment d’un nou fàrmac?
Nosaltres estudiem les propietats ADMET (absorció, distribució, metabolisme, excreció i toxicitat) de molècules preparades per químics orgànics, analitzant-ne característiques físico-químiques com ara l’acidesa, solubilitat, lipofilicitat i permeabilitat. Aquestes mesures permeten introduir els compostos a la classificació biofarmacèutica (BSC), cosa que ajuda a establir regulacions i formulacions farmacèutiques òptimes. També faciliten la correlació in-vitro/in-vivo, que connecta les dades de laboratori amb l’activitat biològica real. A més, adaptem les condicions experimentals per apropar les mesures a les situacions biològiques habituals, assegurant-ne la màxima qualitat per tal d’avaluar la viabilitat dels fàrmacs.
Com troba un fàrmac la diana dins el cos?
Estudiem també com s’uneixen els fàrmacs a les proteïnes transportadores, com ara l’albúmina, que els porten fins a la diana on el fàrmac competeix entre quedar-se amb l’albúmina o travessar la membrana cel·lular de l’òrgan d’interès. L’objectiu és disposar d’eines fiables per avaluar l’eficàcia terapèutica de les molècules, especialment en fases avançades de desenvolupament. També són d’utilitat les relacions anomenades QSAR, una forma primària d’intel·ligència artificial, per predir activitats biològiques a partir de dades de laboratori.
Com es pot garantir la seguretat d’un fàrmac?
La seguretat d’un fàrmac s’avalua estudiant a fons les propietats i interaccions del fàrmac en condicions similars a les del cos humà. El procés comença amb moltes molècules candidates i, mitjançant successives seleccions, només algunes arriben a l’estudi exhaustiu final. Aquest procés és llarg i pot durar uns cinc anys abans que una nova molècula surti al mercat.
Quan vas decidir que volies ser química, Elisabeth?
Durant el batxillerat, vaig escollir l’opció de Ciències, que em va portar fins a la Facultat de Ciències. La Química em va semblar la millor opció per a la meva carrera professional. Després de la carrera, el departament de Química Analítica em va oferir millors oportunitats, i així vaig començar la tesi doctoral, la docència i la participació activa en el moviment de PNN durant la transformació universitària.
“Quina va ser la influència de la teva mare, Dolors José, i quina la seva història, inclosa en el documental Pioneres, projectat en un “Sense Ficció”?
La directora és Lala Gomà, filla d’Eulàlia Presas, una companya d’estudis de la meva mare. Volia explicar la decisió d’estudiar de les primeres dones abans de la Guerra Civil, com van viure aquella època i com va evolucionar el seu futur. Va contactar mi i amb altres persones equivalents perquè moltes de les protagonistes originals ja no hi eren. El rodatge va ser intens i emotiu, amb testimonis variats, inclosa una protagonista de l’època, l’Elisa Sales. La meva mare, Dolors José, era molt afeccionada a la lectura i els seus pares li van recomanar estudiar Farmàcia per garantir-li la independència econòmica. Però ella, després d’uns dies de sentir parlar de medicaments i malures i veure fórmules químiques, va canviar la matrícula a Filosofia i Lletres, la seva veritable vocació. Va acabar la carrera, es va casar, va tenir cinc fills i ens va ensenyar a tots això de: «Cal parlar i escriure amb frases que consten, i per aquest ordre, de subjecte, verb i predicat!».
Trobareu l’entrevista sencera a <fenomensnaturals.net>
