Explorar el jardí
Maria Josep Tort
L’Observatori Fabra està situat sobre un promontori de 415 m d’altitud al vessant solell de la serra de Collserola, sota el Tibidabo. Conté un menut però singular jardí que està envoltat majoritàriament per pinedes de pi blanc i pinyoner que alternen amb grups d’alzines i altres espècies autòctones de la flora mediterrània. La presència de restes d’antics conreus i arbres fruiters abandonats, evidencia el passat agrícola d’aquests pendents boscosos, que abracen i nodreixen d’oxigen la metròpoli barcelonina.
L’Observatori Fabra és obra de l’arquitecte modernista Josep Domenech i Estapà (1858-1917). Pertany a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i es construí gràcies a l’empenta d’aquesta institució i al llegat del primer marquès d’Alella, Sr. Camil Fabra i Fontanils. El rei Alfons XIII el va inaugurar l’any 1904. És el quart observatori més antic del món que segueix en funcionament.
El treball de l’observatori des dels seus inicis conjuga tres disciplines, l’astronomia, la meteorologia i la sismologia. Pel que fa a l’astronomia, s’han realitzat importants observacions entre les quals cal destacar els estudis del planeta Mart i la descoberta d’onze planetes menors. Actualment l’observatori focalitza la seva activitat en programes d’abast internacional sobre l’estudi d’estrelles dobles, asteroides i cometes.
L’enjardinament de l’entorn de l’observatori, el va projectar l’horticultor Joan Puigdomènech. En antics documents de la Reial Acadèmia, hi ha constància d’un pressupost on es detalla una partida de “600 árboles para vegetar las vertientes” que tenia un cost d’una pesseta per arbre. Aquesta significativa partida pressupostària, ens informa del passat desforestat d’aquests vessants, a causa de la tala indiscriminada d’arbres per escalfar les llars i ampliar la superfície conreable.
El passeig d’accés a l’observatori està flanquejat per un majestuós conjunt de xiprers (Cupressus sempervirens) que s’arrengleren al marge dret del vial. A l’altra banda s’albiren alguns exemplars de pins blancs i pinyoners, molt dels quals han patit els estralls de la recent i abundant nevada caiguda la nit del 19 de març d’enguany.
El jardí de l’observatori
©M. Josep Tort
En arribar a l’entrada de l’observatori, s’intueix l’extraordinària situació de l’edifici sobre la ciutat de Barcelona. Una estació meteorològica, s’estén a banda i banda d’un jardí limitat per tanques vegetals de pitòspors (Pittosporum tobira) i llorers (Laurus nobilis). Alguns arbres hi destaquen, com una menuda alzina orientada a ponent, molt ben constituïda i un destacable llentiscle (Pistacia lentiscus) de port arbori situat al costat d’un nesprer (Eriobotrya japonica) i a prop d’una figuera (Ficus carica). Una mica més enllà distingim un conjunt de til·lers i uns pitòspors en forma de petits arbrets amb una regular capçada en forma de para-sol.
Observant l’entorn se’ns descobreix un conjunt de rètols informatius que acompanyen la majoria d’espècies d’aquest petit jardí. Unes peces de ceràmica cuita a alta temperatura, bellament il·lustrades amb detalls corporis dels fruits i les flors, es disposen a la base dels diferents exemplars.
Si ens endinsem cap a l’entrada principal de l’observatori, situada darrere l’edifici, arribem a un mirador semicircular excepcional, des del qual podem visualitzar un ampli segment de la costa que davalla entre les comarques del Baix Llobregat, el Barcelonès i el Maresme.
Presidint aquesta balconada, trobem l’arbre més remarcable del jardí, un cedre de l’Himàlaia (Cedrus deodara) que desplega el seu ufanós brancatge sobre la vall. Els cedres són arbres majestuosos i pràcticament inalterables. En moltes cultures se li han atribuït propietats espirituals i sanadores, se’ls ha venerat i, la seva noble i aromàtica fusta ha estat utilitzada des de temps immemorials en múltiples aplicacions.
Un banc de fusta semicircular marca el límit d’aquest espai contemplatiu i, més enllà, es precipita el pendent muntanyenc poblat de grans pins blancs i pinyoners, ullastres, vells ametllers i algun exemplar d’atzavara (Agave americana), una planta suculenta, originària de Mèxic i cultivada arreu del món per la seva espectacular morfologia i resistència a la sequera. L’atzavara floreix una sola vegada al llarg del seu cicle vital. Genera una tija que pot arribar als 8 m d’alçada, amb una panícula floral al seu extrem. La planta mor acabada la floració.l
Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars
La mallarenga blava
Enric Capdevila
La mallerenga blava (Cyanistes caeruleus) és un ocell de la família dels pàrids, sedentari i molt comú als jardins i zones arbrades de Barcelona, on lluita per l’hàbitat amb la mallerenga carbonera. Es mou de manera àgil i acrobàtica per les branques, on s’alimenta de fruits, llavors, pugons, insectes i aranyes. Té uns colors inconfusibles: les ales, cua i capell de color blau (d’aquí els dos noms en llatí); les galtes blanques, el dors verdós i la part de sota groga; una línia fosca va del bec al clatell passant per l’ull. És un ocell petit, que no arriba a 12 cm, això el fa vulnerable a la predació d’altres ocells com el gaig o l’esparver, o de mamífers com la mustela o l’esquirol. Cria en forats d’arbres vells, on la femella pon entre 7 i 16 ous; les cries s’alimenten d’erugues. A Catalunya la seva població es calcula entre 1 milió i 1,5 milions d’individus madurs, amb una esperança de vida de 2 anys, tot i que pot arribar a viure fins a 9.
Dita: Quan l’abril és florit cada ocell fa el seu niu, només el picot i el gaig ho fan el mes de maig
