Explorar el jardí

Maria Josep Tort

Basic RGBEls jardins estan situats al fons d’una vall en pendent, a la falda de la muntanya del Tibidabo, entre els antics límits dels municipis de Sant Gervasi de Cassoles i Horta de Sant Joan. Van ser dissenyats per l’arquitecte i paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí es van construir amb motiu de l’exposició Internacional de 1929 per aclimatar espècies exòtiques i mediterrànies vingudes d’arreu del món i, posteriorment, trasplantar-les als jardins públics de la ciutat.

L’any 2006 el viver que estava en desús, es va recuperar com a jardí públic després d’una rehabilitació integral que va respectar totalment el disseny original. Les antigues plataformes destinades a viver es van fer accessibles, es van restaurar les escales i les parets de pedra i es van incorporar alguns serveis bàsics.

117_roureEls jardins s’organitzen en sis terrasses semicirculars esgraonades que es comuniquen mitjançant escales de rocalla i rampes de sauló. Al punt mig de cada plataforma se situen sis fonts que brollen contínuament d’una mina de la muntanya de Collserola i que desguassen al seu torn sobre un canal d’estil àrab que recorre perpendicularment el conjunt esgraonat.

Envoltats d’un bosc exuberant que obstaculitza les vistes sobre la ciutat, aquests jardins singulars sorprenen pel conjunt de racons entranyables que vas descobrint aigües avall, per l’ombra i la frescor que t’embolcalla, per les fonts que desaigüen juganeres en petites cascades i per la presència d’espècies gairebé centenàries que han estat testimonis de la història d’aquest viver de trànsit que es va projectar per guarnir la ciutat de Barcelona.

067_fontEl conjunt botànic recull una mostra significativa d’espècies autòctones i d’altres vingudes d’arreu del món que s’han adaptat magníficament al clima i al substrat. La vegetació mediterrània està representada per grans pins pinyoners alzines i xiprers i altres espècies arbustives com l’arboç, el llentiscle o el llorer. També s’hi van plantar espècies de muntanya com els cedres de l’Atles i del Japó, el xiprer de ventall d’origen asiàtic, el roure americà i l’araucària australiana.

Totes les espècies destacables estan degudament identificades amb un cartell que recull el nom popular, el científic i l’origen de la planta, aquest fet excepcional, millora gratament l’experiència de la visita en aquest jardí.

El cedre de l’Atles (Cedrus atlàntica)

Algunes fonts bibliogràfiques descriuen que aquest arbre va ser introduït a Catalunya amb motiu, justament de l’exposició del 29 a Barcelona i que va ser un dels arbres exòtics més destacats del certamen.

Als jardins de can Borni, n’hi ha un parell d’exemplars centenaris poc visibles situats en un talús boscós molt embullat a l’entrada al recinte. Aquest arbre de muntanya, originari de l’Atles i les muntanyes del Rif entre Algèria i Marroc, viu entre els 1.200 i els 2.200 metres d’alçada i forma boscos purs o mixtos amb avets, aurons i alzines. És un arbre mitjanament gran que pot assolir els 40 m d’alçada, de port cònic i elegant i d’un color blavós molt característic. Les seves fulles persistents en forma d’agulla s’agrupen en ramells i les pinyes són grans, erectes i arrodonides. Es cultiva molt com a arbre ornamental i la seva fusta s’utilitza en construcció.

L’araucaria australiana (Araucària bidwillii)

De dalt a baix, el gran roure americà; una de les fonts connectades, i una jardinera amb mates de papir; i l’araucaria australiana. A la imatge destacada, en primer pla, la font més alta de les connectades i, al fons, Can Borni. Fotografies de M.  Josep Tort
De dalt a baix, el gran roure americà; una de les fonts connectades, i una jardinera amb mates de papir; i l’araucaria australiana. A la imatge destacada, en primer pla, la font més alta de les connectades i, al fons, Can Borni.
Fotografies de M. Josep Tort

Situat a la darrera terrassa del jardí trobem una espècie molt curiosa que sorprèn per la seva alçada i pel seu exotisme. És una araucària, un arbre molt antic, d’aparença primitiva que ha tingut una importància cabdal en la cultura dels pobles aborígens australians. Forma boscos al sud-est i nord d’Austràlia.

El bunya-bunya, com li diuen els aborígens, té un tronc cònic d’escorça esquamosa que pot assolir els 50 m d’alçada, la capçada és de forma piramidal a les espècies joves i s’arrodoneix i s’obre a la maturitat.

Les fulles persistents, lanceolades estretes dures i punxents, de 3 a 5 cm de llarg, s’agrupen al final de les branques i es disposen en dues fileres a la fase juvenil i en una densa espiral en els exemplars madurs.

És un arbre monoic, que té les flors en el mateix peu. Les flors masculines penjants productores de pol·len se situen a les axil·les del brancam i les femenines a l’extrem de les tiges. El fruit és una mena de pinya molt gran d’entre 20 a 30 cm d’alçada que pot arribar a pesar entre 5 i 10 quilograms. Els pinyons de dimensions gegantines (entre 4 a 7 cm) són molt apreciats pels aborígens australians i formen part de la seva dieta quotidiana.

Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars

El falciot negre

Enric Capdevila

falciotEl falciot negre (Apus apus) és un ocell de la família dels apòdids, és un migrant transsaharià que evidencia que ja s’ha acabat l’hivern, omplint el cel de la ciutat amb els seus vols ràpids i els seus sonors crits “shrriiih”. És un ocell d’uns 16 cm de llargada i 40 cm d’envergadura, de color negre, amb la gola grisa; té la boca ampla amb un bec petit i la cua en forma de forquilla. El més característic són les llargues ales en forma de falç, que li permeten un vol molt aerodinàmic fins al punt que menja, dorm i s’aparella en vol, només toca terra per a la reproducció, i ho fan aprofitant escletxes d’edificis o nius d’altres ocells. Els falciots els veurem sempre en vol, mai posats en cap arbre o filat, ni mai baixen a terra, ja que les seves llargues ales i les seves curtes potes no li permeten bategar per alçar el vol. Al capvespre és quan es poden observar millor, ja que aprofiten les últimes hores de llum i l’increment de la presència d’insectes per apropar-se als terrats fent vols acrobàtics i rasants, amb passades ràpides, emetent els seus crits aguts i estridents. A finals d’estiu se’n va cap a l’Àfrica, per retornar a principis de primavera al mateix lloc de l’any anterior. No se l’ha de confondre amb el ballester (Apus melba) que també és un falciot, però més gros i amb el pit i el ventre blanc.

La dita: Per l’abril, vénen els ocells a mils

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here