Explorar El Jardí
M. Josep Tort
En la confluència entre l’avinguda de Pedralbes i el passeig dels til·lers se situa el carrer Dulcet, un vial que connecta dues places enjardinades que destaquen per la singularitat del disseny, per l’esponerosa vegetació que hi habita i per la presència de l’aigua com a element ornamental i escenogràfic.
Els Jardins de William Shakespeare
El juliol de l’any 2009, l’Ajuntament de Barcelona va homenatjar el dramaturg anglès William Shakespeare posant el seu nom a aquests preciosos jardins. En alguns països de parla anglesa, sobretot als Estats Units, és habitual trobar jardins que contenen un espai dedicat a W. Shakespeare on es cultiven les plantes que apareixen a les seves obres literàries. Són els anomenats jardins de Shakespeare, situats a l’interior de jardins més grans.
El jardí de Shakespeare més visitat del món està al Central Park de Nova York i té una superfície aproximada d’1,5 hectàrees. El jardí botànic de Brooklyn, construït l’any 1925, acull 80 espècies de plantes referenciades en els seus poemes i obres.
El nostre jardí de Shakespeare no ha estat concebut amb aquesta intenció, però, presenta unes característiques que el fan excepcional. D’estil clarament paisatgista, el jardí abasta una extensió d’unes 0,63 hectàrees de superfície, és de planta semicircular i està dividit pel carrer Dulcet en dues parts desiguals que contenen algunes espècies de pins possiblement centenaris. L’aigua, a través de la recreació d’un rierol que mena d’una font i desguassa en un gran estany circular, esdevé l’eix temàtic del jardí i constitueix una proposta poc freqüent en la iconografia de la jardineria urbana, fet que li confereix un gran valor i originalitat. El rierol està flanquejat per àlbers (Populus alba), els genuïns arbres de ribera amb l’escorça blanquinosa. Al voltant s’estén una praderia de gespa amb alguns arbres dispersos, entre els quals destaquen grans pins blancs i pinyoners, algunes palmeres, una alzina, alguns salzes i pruners, un roserar, mates de llentiscle i un conjunt de til·lers alineats al perímetre circular del jardí.
El jardí més petit dibuixa una praderia amb tres grans pins pinyoners que devien formar part de la vegetació autòctona de la falda de Collserola i alguns arbusts. Un quart pi gegantí, d’un metre de diàmetre, va caure a conseqüència d’un temporal de vent i encara es manté tombat a terra, amagat sota unes mates de llentiscle i altres arbusts.
Els jardins de la plaça Eusebi Güell
Aquesta plaça circular està situada dins del campus Nord de la UPC, davant de l’edifici BSC, el Barcelona Supercomputing Center. Està dedicada a Eusebi Güell (1846-1918), un il·lustre aristòcrata, industrial, polític i mecenes català que va estudiar Dret, Economia i Ciències aplicades i va impulsar un munt de negocis en diferents sectors, gràcies, en part, a la fortuna que va arramassar el seu pare fent tràfic de negres a Cuba. Ell, però, va promoure millores socials per als treballadors de les seves fàbriques i va fer de mecenes en el sector de la cultura. Enamorat del corrent modernista, ell i la seva dona, filla dels marquesos de Comillas, van ser clients d’onze arquitectes modernistes.
Els jardins de la plaça Eusebi Güell, de 0,38 hectàrees de superfície, destaquen per l’original disseny i per l’esponerós conjunt d’arbres que hi habiten. Un oasi verd de caràcter boscós, habitualment tranquil, que projecta una ombra immillorable sobre els gairebé 50 bancs urbans “tipus Romàntic” que encerclen una àgora circular i s’arrengleren al costat de sinuosos camins. Una proposta simpàtica i imaginativa que estableix un subtil diàleg entre el mobiliari urbà i la natura a través de la forma i, que permet també utilitzar el jardí com espai festiu o assembleari amb seients per a molta gent. Aquests jardins, ben segur que guanyarien el rànquing del jardí amb un major nombre de bancs urbans per unitat de superfície.
Entre els camins, s’inscriu un conjunt de parterres amb petites arbredes que contenen exemplars de la mateixa espècie. Bosquets de til·lers, acàcies, lledoners i bellaombres conviuen amb matolls de pitòspors i baladres. Una densa catifa d’heura entapissa el bosquet de bellaombres i, algunes palmeres solitàries s’enlairen cap al cel. En un parterre aclarit hi destaca un roserar i un àlber, l’arbre de ribera amb el revers de les fulles tomentós de color blanc, que esdevé platejat segons l’angle d’incidència de la llum.
Els jardins de la plaça Eusebi Güell són sorprenents. Sota la gran cúpula arbòria podem llegir, pensar, parlar amb un amic, observar com els feixos de llum ballen entre el fullam, sentir el cant dels ocells… o pensar què es deu cuinar dins del BCN Supercomputing Centre.
La polla d’aigua
Enric Capdevila
La polla d’aigua (Gallinula chloropus) és un ocell aquàtic de la família dels ràllids, migrador i hivernant regular, que habita en zones humides. Té una àmplia distribució a Catalunya i Europa perquè és molt tolerant a tot tipus d’aigua, així com als canvis de nivell de salinitat i contaminació. A Barcelona es pot observar en alguns parcs de la ciutat com el Parc de Diagonal mar o el de la Ciutadella, i als rius Llobregat i Besòs.
La seva coloració és fosca, bàsicament de color gris pissarra i tonalitats blavoses, amb el cap i coll més foscos. Té dues amples línies de color blanc als flancs i sota la cua, que mou de forma espasmòdica per comunicar-se visualment. Destaca el bec vermell, igual que l’escut facial, amb la punta groga. Les extremitats inferiors són de color verd-groguenc, amb una taca vermella als genolls. Els dits són grans i llargs, verdosos i semipalmejats. Fa uns 33 cm de llargada i 55 cm amb les ales obertes.
Camina com si fos una gallina xipollejant pels bassals, picant la vegetació de què s’alimenta i petites criatures aquàtiques com cucs, llimacs, caragols, insectes i fins i tot peixos. Acostuma a submergir-se poc i s’amaga de seguida que pressent el més mínim perill. Quan vol aixecar el vol, a més de batre fortament les ales, s’impulsa amb les potes damunt de l’aigua.
Construeix el seu niu com un cistell, sovint en forma de rampa, que pot fer a la vorera seca o flotant a l’aigua. Normalment fa dues postes, de 5 a 11 ous cadascuna, que incuben els dos adults; a la setmana els polls ja són independents, tot i que no aprenen a volar fins passats dos mesos. En època de cria, les polles d’aigua es tornen molt territorials i són freqüents les baralles entre elles: tiren el cos enrere i aixequen les potes per colpejar-se mútuament fins que una es rendeix i és expulsada del territori.
Dita: Ocell que es cria a l’aigua, a l’aigua piula.
