21.2 C
Sant Gervasi
| Dilluns 21 de setembre de 2020 |

Els tocs de campana tornen a sonar a Sarrià per Santa Eulàlia

S'ha trobat un manual d'instruccions sobre com tocar les campanes, una tradició que feia molts anys que s'havia perdut a la parròquia de Sant Vicenç

Roser Díaz Martin
Vaig cursar els meus estudis a les Teresianes del carrer Ganduxer i he viscut tota la vida al barri. Vaig llicenciar-me en Geografia i Història a la Universitat de Barcelona i tinc el curs d’adaptació pedagògica. He treballat durant 32 anys en el món de les mudances, on encara soc comercial. M’agrada la poesia i l’any 2009 vaig publicar el poemari Por tísoy, sé túpor mi. He guanyat diversos Jocs Florals, i el juny del 2018 vaig obtenir el segon grau de xinès per la Universitat de Pequín. També em dedico a fer estudis històrics d’edificis de Barcelona per presentar a l’Ajuntament. I com no, col·laboro amb El Jardí des del juny del primer any que va sortir.

Història

Roser Díaz, Jesús Mestre

Hi ha nous campaners manuals a Sarrià i per Santa Eulàlia, aquest dimecres 12 de febrer, es recuperen els tocs de campanes que fa molts anys s’havien perdut. Ha estat possible perquè a l’Arxiu de la parròquia de Sant Vicenç —en procés d’ordenació per part de Llorenç Codern—, s’ha trobat un manual d’instruccions de com tocar les campanes, amb unes precises anotacions sobre els diferents tipus de tocs i els repics que es feien a cada festivitat de la parròquia, al llarg de l’any. Una informació molt valuosa. “Estem molt contents perquè en aquest document hi ha tota la informació que podíem necessitar per recuperar el toc manual de Sarrià”, comenta el campaner Toni Bertólez en un reportatge a betevé .

Repics de campana per Santa Eulàlia. Document de l’Arxiu de la Parròquia de Sant Vicenç @Jesús Mestre

Publicitat

Al campanar de Sant Vicenç hi ha quatre campanes: la Vicenta (la grossa), l’Eulàlia (la mitjana), i la Maria i la Miquela (les petites), totes fetes els anys quaranta i amb padrins i padrines.

Patrona de Sarrià

Santa Eulàlia, a més de compartir patronatge a Barcelona, és la patrona de Sarrià. Hi ha qui diu que la santa barcelonina, com a tal, no va existir, sinó que va ser un desdoblament d’una altra santa Eulàlia, santa Eulàlia de Mèrida, que coincideix en el temps i en el martiri, i que està millor documentada historiogràficament. Però pels sarrianencs i barcelonins, això només és una anècdota.

Una varietat de la tradició sarrianenca, recollida per Joan Amades, ens diu que Santa Eulàlia era filla de Barcelona. En el segle IV, quan els cristians patien la persecució i el martiri dels romans, Eulàlia va ser trasllada pels seus pares a la casa de camp que tenien per damunt de la Vila de Sarrià, a les faldes de la muntanya de Collserola. Allà començaren els seus miracles. Hi havia un pou d’aigua clara, d’on bevien la majoria dels habitants i un bon dia es va assecar. Santa Eulàlia va estendre la seva capa i l’aigua va brollar d’una deu, formant un torrent que anava a parar al mar (encara hi ha la deu darrere la residència d’avis, n’hem parlat també El Jardí).

A prop de la casa, hi havia un gran bosc de xiprers, que marcaven el camí d’accés. La santa estava asseguda a l’ombra d’un d’ells, quan un àngel li va pronosticar que seria patrona de Barcelona. En aquell moment els xiprers van convertir-se en palmeres (Eulàlia fou crucificada amb creu d’aspa i una fulla de palmera a la mà, com mostra la clau de volta dels Caputxins). Les palmeres es van anar morint, però s’ha mantingut el nom de Desert de Sarrià, i sempre hi ha molts arbres grans. Al segle XVI, els Caputxins van fundar el primer convent franciscà de la península Ibèrica en aquest indret.

Processó de Santa Eulàlia, al Desert de Sarrià, l’any 1940. © Autor desconegut / Arxiu Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià

La festa de Santa Eulàlia

El seu culte es va arrelar a Barcelona a partir de l’any 630, en aquell temps, Quirze (bisbe de la rodalia de Barcelona) va erigir un monestir on es guardaven les relíquies. L’any 877 el bisbe barceloní Frodoi va traslladar les seves restes a la catedral. Quan la comitiva anava per carrer encara avui conegut com a “baixada de Santa Eulàlia”, les relíquies es van fer tan pesades que no es podien moure. El bisbe va demanar als fidels que comencessin a pregar. A mitja oració un àngel va aparèixer senyalat amb el dit a un dels canonges, aquest va confessar que havia tallat un dit del peu de la Santa per guardar-lo com a record. Quan el va tornar, la professó va continuar. Durant molts anys en el lloc hi havia un àngel de coure amb el dit estès, per recordar el fet.

Per Sant Eulàlia, es feia a Sarrià una de les processons més populars de la vila. Tenia el seu inici a la parròquia de Sant Vicenç i arribava fins al Desert, pujant per la part alta del carrer Major. Al final s’entrava a la capella de Santa Eulàlia, que estava en el recinte de l’Asil del Desert. La processó es deixà de fer a principi dels anys seixanta, però s’han conservat nombroses fotografies. Enguany, recuperem els tocs de campana.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.