Cuina de Convent
Fra Valentí Serra de Manresa
S’ha escrit que la síndria o xíndria (llat., Citrullus vulgaris; cast., sandía, melón de agua) és una hortalissa originària de l’Àfrica, i semblaria que la començaren a conrear els egipcis en les hortes de la ribera del Nil. Des d’Egipte s’estengué el conreu per tota la conca mediterrània arribant fins a l’Àsia i, anys després, també a ultramar, a les llunyanes terres d’Amèrica. Els filòlegs assenyalen que el terme síndria ve del mot àrab çindía.
En força països africans, la síndria és el substitut ideal de l’aigua en els llocs on aquesta escasseja en les èpoques de secada. De síndries n’hi ha de moltes varietats, però destaquen les barrades (la tigre, la imperial) i les verd fosc (la fabiola, la dolça). És una fruita d’aigua molt rica en zinc i té uns nivells molt baixos de sucre. Se sol menjar en temps estiuenc al natural, a guisa de postres, pel fet de ser una fruita lleugera i de molt fàcil digestió i amb un gust altament refrescant.
Els antics hortolans descrivien la síndria com “una espècie de meló que té la molsa vermellenca y és molt aigualit y refrescant”. Actualment, hom empra la polpa de la síndria també com a ornament culinari, atesa la vistositat del seu color, i sobretot, s’utilitza per a preparar sucs, gelats i sorbets.
En un antic tractat d’agricultura hi vam trobar aquesta acurada descripció de la síndria: “es una planta anual de tallo tendido, muy peloso, y hojas obscuras con cinco lóbulos obtusos y sinuados. Su fruto es muy grande, globoso, liso, verde, con carne rosada o amarillo pálida, muy olorosa y azucarada, pero sobretodo aguanosa y refrescante. Las semillas son negras, aovadas, con el borde obtuso, entero y no engrosado” (La huerta de San Francisco, 95). El conreu de la síndria, a semblança dels melons, demana una terra solellosa que sigui fresca, però no massa humida, i adobada amb fems d’estable una mica passats.
Pel que fa a la tradició remeiera, els antics frares, de les sements de síndria passades pel morter i bullides, les donaven als malats de pròstata i, també, en alguns casos de nefritis. A l’article vinent us vull parlar, si a Déu plau, de les nombroses propietats terapèutiques i gastronòmiques de la col.
