Cuina de Convent
Fra Valentí Serra
El llor, o llorer (llat., Laurus nobilis) és un arbust molt comú arreu d’Europa. Els frares caputxins mostraren un especial interès en el conreu del llorer i manifestaren que és una planta que no necessita gaire atenció hortícola, però que és aconsellable de sembrar-lo durant el mes de març en una terra ben purgada i femada tot “posant quatre olivas en un clot de fondo de un peu, y al cap del any se pot trasplantar. Ama la bona terra ben purgada y plena de sals. Cada oliva se posa a la distáncia de quatre dits. Com que las olivas del llor tardan molt a esclatar, será bo posar-las antes en remull, fins que sian ben infladas. L’oli del llorer és molt bo pel dolor d’orelles” (Lo jardiner florista, II-117-118). Justament, d’aquest oli de llorer en parlà l’any 1592, i de manera ben elogiosa, el cèlebre expert de la farmàcia fra Antoni Castell, monjo de Montserrat, qui escriví que era particularment útil als apotecaris: “El olio laurino es tan barato que por esto no se sophistica por la gran abundancia que hay de bayas. Este olio, como muchos otros, no se deve preparar si no es al tiempo de la necessidad” (Theórica y práctica de boticarios, ff. 249-250). En la tradició remeiera de casa nostra, d’aquelles “olivetes” produïdes pel llorer anomenat baguer, ben trinxades al morter, se’n fa un oli molt eficaç per a fer fregues a contrapell en els casos dolors reumàtics i, sobretot, per a guarir el mal d’orella.
A més de les utilitats remeieres el llorer s’empra en gastronomia no només per aromatitzar els guisats i les conserves, sinó que també s’usa com a tònic estomacal i, sobretot, s’empra en la medicina popular com a contraverí. Així, el llorer és esmentat, molt elogiosament, en els textos de la medicina pràctica del cèlebre formulari parisenc de Pierre Astier, on es presenta el llor com un poderós diürètic. El llor també és esmentat en el formulari magistral d’Apollinaire Bouchardat, on hi trobem algunes indicacions per a fer un ungüent amb llard de porc destinat a guarir els dolors reumàtics, ja que de les “olivetes”del llorer baguer s’extreu una mena de mantega que s’usa en les untures contra la paràlisi i dolors de caràcter reumàtic.
El llorer s’ha utilitzat en la preparació de remeis de gran acceptació popular com, per exemple, per a netejar les ferides i ulceracions. Per exemple, els frares caputxins del convent barceloní de Santa Madrona, situat on ara hi ha la plaça Reial i que comptà fins a l’any 1835 amb una famosa farmàcia conventual que rivalitzà amb les del gremi de la Ciutat, van escriure que “produce unos frutillos negros que se recogen para el uso de las boticas. Sus hojas son excelentes para los condimentos, y en infusión son utilísimas para lavar las llagas, en las enfermedades nerviosas. El aceite extraído de sus bayas sirve para curar las úlceras malignas y es un excitante para la piel. Con las hojas frescas también se prepara una pomada para curar las ulceraciones, y para las obstrucciones del hígado es buena la corteza del laurel bebida con vino. Las hojas tiernas de laurel, machacadas, son excelentes contra las mordeduras de animales venenosos” (Pócimas de capuchino, 59). A l’escabetx, a guisa de contraverí i de conservant del peix, no hi poden faltar algunes fulles de llor, que han de ser ben seques, altrament serien tòxiques. A l’article vinent us parlaré, si Déu vol, sobre el conreu i propietats de la tàpera.
Fra Valentí Serra de Manresa és arxiver dels caputxins
