Opinió
Marta Trius
Fa ja unes setmanes que vam entrar en l’anomenada desescalada i tots estem entre ansiosos i temorosos per passar de fase. Ansiosos perquè volem tornar a sentir que recuperem la nostra vida o gran part d’ella: les trobades amb amics i família, les compres, les reunions de feina, l’esport sense horaris, la mobilitat lliure i moltes altres coses que ens facin pensar que tot això forma part només d’un malson. I temorosos que a conseqüència de la desescalada hi hagi un rebrot i tornem a haver de ficar-nos a casa tancats i amb tota mena de limitacions angunioses.
La veritat és que la sensació actual continua sent bastant rara i, com ve succeint en els últims mesos, les opinions i els comentaris brollen de sota les pedres: hi ha normes que ens semblen absurdes i contradictòries i altres massa permissives. El que és ben segur és que estem tots fets un autèntic embolic i de moment no podem fer massa plans de cara a les vacances ja que tot continua estant en mans d’aquest bitxet capritxós anomenat covid-19.
Em sembla molt curiós sentir les opinions de la gent sobretot quan els que parlen pertanyen a grups d’edat molt diferent. Els joves en general gairebé no tenen por a la pandèmia, alguns es mostren cautelosos i obedients seguint les directrius dels governs però estan feliços de poder veure als seus amics físicament i, encara que no es puguin abraçar (que segur que més d’un ho fa) valoren molt el poder sortir de casa i allunyar-se de la família amb la que han estat convivint sense treva durant aquestes llargues setmanes.
Entre el grup de les persones adultes hi ha de tot: els que tenen una por atroç al rebrot i porten mascareta fins i tot quan caminen sols per carrers de més de quatre metres d’amplada, els que ja estan cansats i fan la seva vida dins del que el comportament cívic legal els hi ho permet utilitzant la mascareta més per respecte als altres i temor a que els mirin malament que per por del contagi, i els que sense acabar de creure’s tot el que està passant continuen llegint i escoltant el que els arriba per a fer-se el seu propi esquema mental del moment i actuar en conseqüència.
Així les coses sembla que en general la desescalada està anant bastant bé i tots comencem a canviar la cara (amb mascareta inclosa) de pomes agres per la de préssecs dolços i sucosos, la qual cosa, venint d’on venim, és un gran avenç.
Tal vegada la desescalada hauria d’haver-se anomenat escalada, perquè el que estem fent en realitat és anar passa a passa i pujar graó a graó cap a la ansiadísima llibertat total d’horaris i moviments. Volem arribar a dalt de tot per a treure’ns de sobre aquesta llosa que tant ens pesa des del 14 de març i que, com si d’un jou es tractés, no ens deixa sentir que som éssers normals.
Ara que ja estem una mica més relaxats i que sembla que hem deixat enrere els moments més grisos d’aquesta pandèmia, seria bo fer el possible per recordar sempre com ens hem sentit i tot el que hem viscut i experimentat: tant el bo com el dolent. El bo perquè se’ns il·lumini la cara amb un somriure cada vegada que ho evoquem, i el dolent per a obtenir una lliçó que ens serveixi per a ser millors persones i afrontar qualsevol nou repte que la vida ens posi davant amb fortalesa i coratge. Perquè si d’alguna cosa podem estar orgullosos és que sigui per por, per feblesa o per amor al proïsme, hem fet una gran feina i ens hem comportat com a autèntics herois dignes de ser felicitats pels nostres governants.
