El Racó del Veïnat
Joaquim Ros Saques
Veure com creixen les plantes podríem dir que és un de tants efectes de la pandèmia que estem passant… però penso que aquest cop des del vessant positiu.
Tinc la sort de disposar una terrassa d’uns 60 m2 en el pis que visc al carrer Pàdua a Barcelona, que en els darrers anys ha estat prou infrautilitzada en l’àmbit presencial, després de molts anys que els meus fills i els seus amics la gaudissin. No cal dir que el dia a dia en té una mica la culpa. Reg i adob quan li toca i poca cosa més.
Però el principi no va ser així. Durant molts anys i a poc a poc me’n vaig anar cuidant i vaig plantar arbusts i arbres, molts d’ells amb una característica comuna: l’embrió era una llavor o un esqueix trobat o buscat de qualsevol parc públic de la ciutat o muntanya del país. Molts d’ells arrelaven primer en un test petit per mes endavant trasplantar-los en espais més grans. Aquesta tasca la feia molts cops acompanyat dels fills i, després, dels nets. Entenia que era una manera de fer que visquessin la natura. No sé si ho he aconseguit prou… Això ho complementava, i encara ho faig, tot preguntant quan anem d’excursió el nom dels arbres; qui l’endevinava, tenia premi.
En la meva terrassa hi podeu trobar palmeres del Parc del Putxet i de Madrid, figueres, una tipuana, un garrofer de les Garrigues, un drago de Tenerife, un castanyer d’índies, un nesprer, un avet del Montseny, un alvocater de ves a saber d’on però probablement de Màlaga, una ciques del Maresme, un Prunus, una magnòlia, un petit magraner, una acàcia de Constantinoble, a més de camèlies, rosers, hortènsies i àloe vera, entre d’altres.
Doncs bé, en plena primavera i combinat amb el confinament en què estem immersos, l’observació (que important disposar de més temps!) ha fet que veiés créixer dia a dia molt bé totes aquestes plantes.
Quina joia veure desplegar cada dia les primeres fulles de la figuera d’origen del Penedès, observar com les poncelles del roser esdevenen flors un mes abans de Sant Jordi, com el Prunus primer ens regala les seves flors d’aquest rosa tan bonic per a després l’espetec de fulles vermelles o com aquella llavor de castanyer del passeig de la Font Nova de Camprodon ha anat creixent superant els tres metres d’alçada i en aquest temps despunten les primeres fulles que ràpidament marquen la seva característica forma.
També s’observa l’Hibiscus que explota en verd, com han caigut les fulles de la buguenvíl·lea i ara despunten els brots tendres, com la tipuana d’una llavor del Parc Cervantes que ja té més de quaranta anys fa de meravellosa ombrel·la, com l’acàcia de Constantinoble també d’una llavor de la plaça Molina ha perdut el fullam ràpidament i surten els nous brots que seran les conegudes branquetes i més i més verd, i més i més tendresa de mediambiental concentrada en diversos punts de tot aquest material vegetal. És una petita i controlada explosió de creixement natural. És un dels grans moments del cicle de les plantes que normalment percebem poc i que ara, malauradament gràcies a la covid-19, podem observar, contemplar, gaudir… De ben segur que també ha ajudat l’aire pur que respirem aquests darrers dies.
No tothom té la ventura de tenir una terrassa a casa seva però de ben segur que a cada casa hi ha un balcó o una finestra: en aquest indret un test o una jardinera amb plantes no pot faltar. No perdeu l’oportunitat en aquests dies i època de l’any d’observar aquestes plantes diàriament. Tindreu sorpreses agradables que us farà reflexionar. No ho he fet encara, però com que tinc molt de temps al davant ho faré. M’asseuré davant de la figuera i no la deixaré de mirar fins que vegi com desplega una nova fulla. Llavors somriuré i pensaré que si elles poden tirar endavant, nosaltres també. Al cap i a la fi el color verd sempre s’ha considerat el símbol de l’esperança, perquè aquestes fulles presagien l’arribada dels fruits i això són bons dies.
