Cuina de Convent
Fra Valentí Serra de Manresa
El fajol (llat. Fagopyrum esculentum; cast. Alforfón, trigo sarraceno) se sol conrear pels seus fruits llisos que, un cop molts, se n’empra la farina per a l’alimentació del bestiar, especialment de l’aviram. En circumstàncies peculiars de manca d’aliments, i en les crisis de subsistència, els estaments populars s’han servit també de la farina del fajol per a fer pa i farinetes. El pa de fajol és negrós i de mala qualitat, amb un gust fort i lleugerament dolç. Els fajols també es poden menjar bullits, però abans de coure’ls el gra cal deixar-los en remull tota la nit per tal de reduir l’acció dels seus antinutrients i, per tant, fer-lo una mica més digestiu i, així, contribuir a una millor assimilació dels minerals que conté.
El fajol, pròpiament, no és un cereal, ja que no pertany a la família de les gramínies, de manera que fou definida pels antics com a “una espècie de forment de figura oblonga ab tres escayres, cubert de boll negre y que conté una farina molt blanca, però fa el pa molt moreno y desagradable”. A casa nostra, tradicionalment, el fajol s’ha conreat a la comarca olotina i la medecina popular l’ha considerat beneficiós per als ronyons, mentre que estudis recents de caràcter científic hi han descobert una riquesa força notable de minerals, com ara el manganès, el coure, el magnesi i el fòsfor. Alguns científics han descobert en el fajol vitamina P i unes substàncies que afecten positivament el sistema cardiovascular, especialment si es combina amb l’espinal o arç blanc (llat. Crataegus monogyna).
Junt amb el fajol, a taula, tampoc gaudiren de massa bona reputació les guixes (llat., Lathyrus sativus, cast., almorta), que hom en menjava de guisades en forma de farinetes, en temps de gana i de penúria i que avui, pràcticament, només es conreen amb destinació al bestiar. Els antics frares la definiren com una “planta de tallo herbáceo y ramoso, y con flores de color morado, o blanco, con simientes en forma de haba pequeña, algo cuadrada. Florece en verano y se cultiva en campos y huertas. Se usa como alimento en forma de harina cocida hasta que espesa y toma el aspecto de las gachas” (El Huerto Medicinal, 70). A l’article vinent us vull parlar, si a Déu plau, sobre l’alfàbrega i les seves nombroses propietats.
