Remeis i cuina de convent
Fra Valentí Serra de Manresa
El canyeller (llat., Cinnamomum zeylanicum; cast., canelo) és un arbust original del sud-est asiàtic. La seva fulla és perenne i pertany a la mateixa família del llorer. Es troba en terrenys sorrencs on li plau una pluja moderada i constant, però sense excessius canvis de temperatura. La collita de la part interna de l’escorça de les branques de canyella s’efectua durant el període de les pluges que, precisament, és quan és més fàcil de pelar i extreure. Aquesta escorça s’enrotlla i s’asseca i és quan desprèn el seu peculiar aroma i quan gaudeix del seu exquisit gust dolç i suau.
De la baia del canyeller se n’extreu un oli d’intens perfum. Així doncs, la Sagrada Escriptura considera la canyella un dels millors i més suaus i preuats perfums: “sicut cinnamomum et balsamum aromatizans odorem dedi, quasi myrrha electa dedi suavitatis odoris” (Ecle 24,20), de tal manera que la canyella, agraciada amb un poderós sabor exòtic, és una de les espècies més coneguda i més estimada des de temps antic car és una espècia que combina, excel·lentment, tant amb el dolç com en el salat.
En el camp de la medicina popular la canyella s’ha utilitzat contra els refredats i processos febrils, per alleujar els trastorns digestius i per deturar la diarrea. En algunes cultures hi ha el costum d’aromatitzar el vi amb canyella i àdhuc el cafè, la xocolata i, sobretot, les compotes de fruita. La canyella, a més de nombrosos usos culinaris i mèdics, també fou usada ritualment pels egipcis per a perfumar els cadàvers.
Els governants de l’antic Egipte adquirien als caravaners vinguts de l’Orient importants quantitats de canyella i, a partir del segle XVI, els portuguesos i els britànics van potenciar el comerç internacional de la canyella a través dels viatges regulars a l’illa de Ceilan (Sri Lanka) i, també, a Birmània i a la Xina. A la Xina es conrea una variant de la canyella, la càssia (llat., Cinnamomum cassia; cast., canela china o casia), que és de color més fosc i és d’un gust més aspre i picant que no pas la canyella de Ceilan. A l’article vinent us vull parlar, si a Déu plau, d’una fruita excel·lent: el caqui!
Fra Valentí Serra de Manresa, arxiver dels caputxins.
