11 C
Sant Gervasi
| Dilluns 28 de novembre de 2022 |
Publicitat

Ferran Valls i Taberner: el franquisme també té nom català

Durant els primers anys de la dictadura franquista, el règim va iniciar una profunda operació de propaganda amb el nomenclàtor

Publicitat

Història

John McAulay

Vorejant de forma mandrosa el Turó de Monterols, a Sant Gervasi-Galvany, hi desfila el carrer Ferran Valls i Taberner. Com la majoria de vies residencials del barri, aquesta és també tranquil·la i força anodina. Això sí, compta amb un tret diferencial, una particularitat que no és definida per les seves característiques ni el seu aspecte, sinó pel seu nom.

Publicitat

Durant els primers anys de la dictadura franquista, el règim va iniciar una profunda operació de propaganda amb el nomenclàtor dels carrers en el punt de mira. Barcelona no va ser excepció. En un altre article pel diari El Jardí, Jaume Clotet destaca alguns dels casos més evidents. Els carrers d’Ifni, instaurat el 1939, i Riu de l’Or, el 1942, recorden dues antigues colònies espanyoles en territori africà. I hi ha el carrer Avió Plus Ultra, que rememora des del 1945 el primer aparell espanyol en creuar l’Atlàntic fins a l’Amèrica del Sud, lloant de retruc un dels seus pilots, Ramon Franco, germà del dictador i que va arribar a bombardejar la capital catalana durant la Guerra Civil.

Publicitat

Són exemples fàcils de distingir, si bé, malgrat el seu evident vincle amb el règim franquista, han aconseguit sobreviure fins als nostres dies. L’exercici de democratització engegat des de fa temps per les administracions públiques, entre elles l’Ajuntament de Barcelona, no ha arribat, encara, a afectar aquests espais. De fet, n’hi ha altres d’associats a la dictadura que fins i tot han esquivat la lupa justiciera amb més facilitat i ni tan sols han estat qüestionats. És el cas del carrer Ferran Valls i Taberner.

Nascut a Barcelona el 1888, és recordat com un gran referent de la burgesia catalana, jurista i historiador de prestigi que va explorar també el món de la política des de les files de la Lliga Regionalista, partit que representava el catalanisme més conservador. És un cop complerta la tretena que Valls protagonitza la seva màxima mostra personal de fidelitat a la causa nacional, assolint diversos càrrecs a l’Institut d’Estudis Catalans, la Mancomunitat de Catalunya, l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i el Col·legi d’Advocats de Barcelona. Precisament, l’òrgan directiu d’aquesta darrera institució és deposat per la dictadura de Primo de Rivera després de negar-se a escriure en castellà l’anuari dels col·legiats, raó per la qual Valls és empresonat i posteriorment confinat a la vila valenciana de Morella.

Un prestigiós recorregut, però, que s’interromp ja a les portes de la Segona República, quan Valls comença a renegar de la línia política de la Lliga. En un article el 1930, rebutja la denominació de ‘nacionalista’ i convida el seu partit i la societat catalana a abandonar-la també, recalcant, més endavant, la necessitat d’intervenir activament en la política estatal perquè Espanya “és una enti- tat territorial i moral de la qual nosalltres formem part”. Com és d’esperar, la caiguda de la monarquia i l’establiment d’un règim marcadament d’esquerres i laic, liderat a Catalunya pel nacionalista Francesc Macià, no encaixa amb Valls.

Durant la nova etapa democràtica, i en diversos escrits, continua situant el catalanisme en el seu punt de mira, afirmant que el separatisme és “un pecat contra Catalunya”: es pregunta si el nacionalisme català és “una desviació ideològica que produeix una funesta pertorbació” en la societat i fa patent la seva defensa d’una significació catalanista “netament espanyola”. De les paraules de Valls també es constaten les primeres mostres de la seva tendència cap al totalitarisme, ja que lamenta “el fracàs” del sistema democràtic parlamentari i “la calamitat” del sufragi universal, per la qual cosa apel·la a un canvi de règim.

El cop d’estat de 1936 i l’inici de la Guerra Civil tan sols acceleren la seva singular mutació ideològica. Valls, que es troba a Madrid com a diputat de les Corts, és auxiliat per un comitè antifeixista que li facilita l’exili a Itàlia. Ben aviat, però, anuncia la seva adhesió al Movimiento Nacional de Francisco Franco, comença a donar classes al jove Joan de Borbó i contacta amb la Junta Tècnica de Burgos, que li encarrega una missió propagandística a l’Amèrica Llatina. La bona relació amb els franquistes li permet el retorn a Espanya, i arriba a Barcelona dos dies després que els militars prenguin la ciutat el 1939. Valls es converteix aleshores en un dels principals referents culturals del franquisme: enterra l’Institut d’Estudis Catalans i torna a acumular múltiples càrrecs, ara amb el vistiplau del règim, essent catedràtic a la Universitat de Barcelona, president de l’Ateneu Barcelonès i de l’Acadèmia de Bones Lletres, director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i membre del Consell de la Hispanitat.

És també durant aquest període que publica un recull d’articles que serveix d’apoteosi definitiva del catalanisme i d’entrega sincera al nou règim. El més important és La falsa ruta, en què usa aquesta expressió per al·legar que la reivindicació catalanista ha estat un error de la societat i dels partits polítics, així com un dels factors de “subversió” i “disgregació” envers la unitat de la nació espanyola. Les seves paraules també encaren amb optimisme el futur: convida els catalans a cooperar amb el franquisme “efusivament i amb la màxima lleialtat” en la seva “obra grandiosa de la reconstrucció de la Pàtria espanyola”, i lloa el Generalísimo pel seu “geni extraordinari, pel seu patriotisme insuperable i per la seva abnegació i esforç admirables”.

L’any de la seva mort, i a tall de testament polític, deixa un darrer escrit que confirma sense marge de dubte la seva adhesió al règim. Malgrat desmarcar-se del partit únic, es declara “addicte fervorós” del Movimiento Nacional: agraeix a l’Exèrcit i a Franco haver propiciat un conflicte bèl·lic “necessari per salvar Espanya de la dissolució, de la barbàrie i de l’opressió soviètica”, així com la “política de neutralitat” engegada, segons ell, pel nou govern. I, per demostrar que el seu és un suport convençut i honest, fa palesa la coincidència ideològica amb els insurrectes descrivint-se com a “catòlic, apostòlic i romà”, “monàrquic de convicció i de sentiment”, i “espanyol de tot cor”, allunyat d’un catalanisme que repudia i del qual admet que durant un temps va estar “contagiat”.

Ferran Valls i Taberner mor el 1942, i només tres anys després, el 1945, és inclòs a la llista de protagonistes de l’espai públic barceloní. La decisió, presa en ple arrelament de la dictadura, respon exclusivament a la voluntat del règim de venerar un català de renom per desertar el seu poble i entregar-se en cos i ànima a la causa franquista. No hi ha dubte, doncs, que qualsevol exercici per democratitzar els carrers de la ciutat i intentar abandonar tot record del fosc passat ha de significar també l’erradicació d’aquesta figura de la nomenclatura pública. La catalanitat del seu nom no pot servir per tapar la realitat: Ferran Valls i Taberner va ser franquista.

Subscriu-t'hi

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu?

PDF per 30€ l'any
PDF + PAPER per 45 € l'any

Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.