Biologia
Cristina Junyent
Podem rastrejar la nostra manera de veure el món, de caminar i també de pensar, fins als nostres avantpassats arborícoles que van evolucionar i es van diferenciar dels altres mamífers en adquirir un crani amb ulls que enfoquen endavant i mans capaces de prendre objectes.
Els humans d’avui pertanyem a la mateixa branca de l’arbre evolutiu que lèmurs, micos i simis. Però no descendim directament d’ells, sinó que compartim un ancestre comú que va adquirir les característiques pròpies dels primats. En ser un animal trepador es va adaptar a moure’s pels arbres, cosa que va tenir un fort impacte en la part distal de les nostres extremitats, les mans. Tot i això, si en busquem l’origen remot, ens hem de remuntar uns 365 milions d’anys enrere, quan els peixos, en sortir de l’aigua, es van recolzar sobre les aletes per desplaçar-se. Més endavant, les aletes es van transformar en les potes dels rèptils. I, encara més tard, en les potes dels mamífers, acabades en dits curts amb urpes, que apuntaven en la mateixa direcció. Cada un d’aquests canvis evolutius s’ha tractat en els dos articles anteriors.
A la coberta arbòria s’hi troben flors, fruites i insectes, una font d’aliment que fa uns 50 milions d’anys només explotaven les aus. Però es localitzen a les branques distals. Animals com els lleopards poden enfilar-se a branques gruixudes, però com que no es poden subjectar no poden arribar a les branques fines dels extrems. Per mantenir l’agilitat i l’estabilitat dalt dels arbres cal aferrar-s’hi bé. Així doncs, la selecció va afavorir aquelles mans en què el polze oposat als altres dits permetia fer pinça. Aquesta nova estructura —mà (i peu) amb el polze divergent de l’índex, i ungles en comptes d’urpes— va diferenciar els primers primats de la resta de mamífers. Qui no se subjectava, queia. Fatalment. La mà va ser un punt d’inflexió en la història evolutiva, un canvi anatòmic que ens ha permès donar forma al món que ens envolta. Viure dalt dels arbres també obligava a un altre canvi; la disposició dels ulls que manteníem dels orígens insectívors va passar a ser frontal. Era obligatòriament necessari veure bé quina era la branca que convenia aferrar. Calia la visió tridimensional que proporcionen els ulls frontals.
A més, els ulls dels nostres avantpassats van seguir una altra transformació: van passar a veure-hi en color. Capacitat poc freqüent entre mamífers. Avui, alguns tipus de daltònics encara veuen el món com el veien els nostres ancestres —si bé no els afecta pràcticament en la vida quotidiana, especialment per trobar menjar—. Però als nostres avantpassats els interessava distingir el verd del vermell. Percebre el codi cromàtic de la natura permetia diferenciar la fruita madura de la fruita verda, les fulles més nutritives. Les proteïnes que permeten distingir el color són les opsines i es fabriquen a les cèl·lules de la retina. Els primats ancestrals només tenien dues opsines per detectar les longituds d’ona del blau i del groc. Els genetistes interpreten que un gen es va duplicar i després va adquirir les mutacions fins a arribar a la visió amb tres opsines. Mutacions que es van seleccionar fa entorn 23 milions d’anys. Des d’aleshores, un grup de primats —la branca que duu als babuïns i els simis— va desenvolupar la capacitat de detectar una combinació de centenars de colors diferents, tons blaus, verds, morats, taronges… cosa que els va conferir un avantatge que ha arribat fins a nosaltres. Per contra, els micos actuals, que no van tenir aquesta mutació, distingeixen cinc colors: blanc, negre, gris, blau i groc, però no vermell i verd. El color és molt present en la nostra vida, ens ajuda a comunicar-nos, ens crida l’atenció. I, quan ens enrojolem, expressa les nostres emocions.
A canvi, en comparació amb altres mamífers, la línia evolutiva dels primats que hi veiem en color va perdre bona part de la capacitat olfactiva. Els gossos, i molts altres mamífers, capten el món amb un altre sentit, l’olfacte, que és entre mil i un milió de vegades superior al nostre. Un gos té entorn mil gens que permeten detectar olors; nosaltres tenim el mateix nombre de gens, però uns 600 ja no funcionen. Resten com a relíquia genètica.
Més endavant, fa uns 20 milions d’anys, la línia evolutiva dels simis del Vell Món va tornar a adaptar-se a una vida amb més estones a baix dels arbres. I a terra, la cua feia més nosa que servei. La vam acabar perdent. Ens en queda una reminiscència on acaba la nostra espina dorsal, el còccic. Que quan caiem de cul, bé que sentim.
Per adquirir el nostre patró corporal, encara resta un altre canvi substancial. És una diferència que ens fa únics entre els primats: caminar sobre dos peus. Des de fa 365 milions d’anys —quan el primer peix va sortir de l’aigua— gairebé tots els animals han caminat sobre les quatre potes. Caminar sobre dues potes és una forma estranya de desplaçar-se. Pocs mamífers i cap altre primat camina bípede. Poder-ho fer va comportar un nou canvi anatòmic, que va provocar efectes profunds en l’anatomia. Però aquest, el tractarem el mes vinent.
