El relat
Elsa Corominas
Por qué no puede apagarse lo que nunca se ha encendido
(de la cançó ‘A Nadie‘ de Jesusa Rodríguez i Liliana Felipe)
Darrerament notava que es posava nerviosa en veure’l i la primera vegada que va sentir clarament que se’l mirava amb nous ulls va ser en una conversa sobre si l’amor era dolor. Aquell intercanvi d’idees sobre el desig i el romanticisme, aquell cert desànim seu envers l’enamorament, la van empènyer a explorar més sobre aquella persona que coneixia des de feia molts anys, un vell company de feina que havia anant tornant-se un amic.
Feia uns dies que li havia explicat la llegenda de Cupido a la seva filla quan ella li havia dit que estava nerviosa perquè un noi, que a ella no li agradava, li havia proposat que sortissin. La noia s’enfrontava per primer cop a aquest sentiment que és viscut com una sortida al món, on cal esforçar-se molt, sobretot quan una situació et desagrada i t’incomoda. Cupido, petit déu de l’amor segons la mitologia romana, fill de Venus i de Mart, duia fletxes de dues classes: unes de daurades que provocaven l’amor instantani i unes altres de plom que provocaven indiferència.
Ara ella se sorprenia de com Cupido podia haver també estat llançant fletxes de plom durant molt de temps a dues persones i, de cop, llançava una fletxa daurada que ho feia trontollar tot. Com explicar millor que amb el símil d’una fletxa un sentiment tan d’improvís cap a algú a qui sobtadament vols agradar, a qui vols veure i tenir a prop?
L’amor a primera vista és molt celebrat i lloat en la literatura i la poesia, les fiblades d’amor agraden i emocionen, però poc es parla de les trapelleries de Cupido quan, de manera juganera, fa un canvi de fletxa i ho regira tot. I li estava passant, aquella conversa sobre la vivència de l’amor com a fet dolorós, sorgida amb una copa de vi després de la presentació d’un llibre en acabar la jornada, l’havia entendrida, i encara més la confessió d’ell que llegia poesia constantment, com una dèria. L’obsessió poètica i el sentiment amorós vist com a danyós li havien fet sorgir unes ganes intenses de saber més d’ell, se sentia com un volcà en erupció i va recordar com, feia molts anys el Popocatépetl va explotar, va fer una erupció de gas i moltes cendres, després d’uns setanta anys d’inactivitat. Va despertar el volcà, es deia. I des de llavors no ha cessat la seva activitat, qualificada pels experts de «moderada però constant», amb emissió de fumaroles, compostes de gasos i vapor d’aigua, i sobtades i imprevistes expulsions menors de cendra i material volcànic. Això li estava passant, el volcà explotava després d’anys d’inactivitat. Es mantindria emetent fumeroles i fent explosions de cendra i lava durant molts anys? Ara mateix era el que més desitjava i va estar donant voltes mentals buscant la millor estratègia per esbrinar si Cupido havia apuntat en la mateixa direcció per l’altra banda, buscant indicis de reciprocitat en el sentiment, imaginant com i quan l’hi podria fer saber.
Però no va gosar.
El divendres d’aquella setmana va arribar a la màquina del cafè a l’hora habitual que se solien trobar després de la reunió mensual d’equip. Ell va inserir les monedes a la màquina perquè baixés el cafè iniciant així el ritual mecànic de l’ompliment del gotet, i quan la cullereta es va desplomar dins del got i es va obrir la comporta per permetre treure’l, quan ell s’inclinava per accedir a la beguda, ella va pensar que li agradaria fer-li una abraçada fortíssima i declarar-li el seu amor i començar a construir tot el que s’imaginava que podien fer, gaudir i aconseguir junts. Però no ho va fer.
A la nit, abans d’adormir-se, va imaginar un cistell on Cupido llençava les seves fletxes daurades fallides per falta d’atreviment.
