Les ressenyes de la Casa Usher
Casa Usher Llibreters
Des de Casa Usher Llibreters us recomanem aquest brillant assaig que ara s’ha encarregat de recuperar l’Altra Editorial. Repassant la història d’un diari cabdal com La Vanguardia, Gaziel s’encarrega de disseccionar magistralment els fonaments de la nació catalana i denuncia, amb veu alta i clara, la falta de llibertat periodística dels seus treballadors.
Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols 1887-1964), més conegut com Gaziel, fou un escriptor i periodista català, considerat per a molts com el primer periodista modern de l’estat espanyol i el primer a donar una òptica internacional als seus escrits. Aquests, carregats d’anàlisi política i reflexió històrica, ben aviat es van convertir en referència per a polítics i per a una gran part de l’opinió pública. Des d’una visió no exempta de crítica, Gaziel sovint s’encarrega d’analitzar la difícil relació que mantenen Catalunya i Espanya des d’un plantejament centrista i contrari als extremismes propugnats per la dreta i l’esquerra, encara que, durant el franquisme, va defensar un catalanisme sense complexos, profundament desenganyat de les classes dirigents espanyoles.
Entre 1919 i 1936,
Gaziel s’integrarà a la direcció del diari,
transformant-lo a poc a poc en un rotatiu
modern, catalanista i cosmopolita
Estem davant d’un llibre que analitza la creació de La Vanguardia i aquells que la van fer possible, a més a més de parlar-nos dels orígens d’un dels diaris més transcendentals del país. Gaziel hi explica com Miquel dels Sants Oliver, un dels tres directors que tenia el diari, el convenç per escriure per a La Vanguardia unes cròniques titulades “Diario de un estudiante en París”. El periodista passava a convertir-se en un dels més llegits a Catalunya, Espanya i part de l’Amèrica Llatina. Gaziel ens parla del diari des de dins, i no escatima crítiques per als germans Godó, protegits sempre a l’ombra del partit liberal, dels quals diu que posaven el diari al servei del caciquisme centralista. Gràcies a Modesto Sánchez Ortiz, que n’assumeix la direcció, el diari es transforma i es modernitza.
Ramón Godó, obscur i anticatalanista, heretarà el diari i el tornarà a convertir en un diari partidista i centralista, fidel a l’ordre establert. Un cop incorporat Gaziel a ple rendiment, sent-ne el redactor en cap, elabora unes cròniques del tot contràries al servilisme que imposava la direcció. Gràcies al suport de Miquel dels Sants Oliver, Gaziel pot seguir fent la seva tasca amb una certa llibertat de pensament, fins que Oliver emmalalteix i mor. En una etapa difícil, que va de 1919 al 1936, Gaziel no defugirà la responsabilitat i s’integrarà a la direcció del diari, transformant-lo a poc a poc en un rotatiu més modern, catalanista i cosmopolita.
Amb l’esclat de la Guerra Civil, Agustí Calvet ha de fer mans i mànigues per salvar el diari dels extremismes de dreta i esquerra, fins que es veu obligat a exiliar-se, amenaçat per l’Espanya del ‘Caudillo’. Degut a l’avanç del nazisme, es veu obligat a tornar l’any 1940, i fou processat per les autoritats franquistes per les seves idees catalanistes. Va ser absolt, però ja no va poder exercir més de periodista.
