Cultura
Cafès Literaris
El passat 27 de novembre vam gaudir de la visita d’Irene Solà, guanyadora del 4t Premi Llibres Anagrama de Novel·la i del Premi Documenta 2017 –entre d’altres–. Com així es planteja en totes les sessions del cicle «Literatura catalana contemporània d’autoria», vam parlar del projecte literari de la persona convidada a partir de la lectura comuna d’una de les seves obres. En aquest cas: Canto jo i la muntanya balla.
La sessió va començar amb en Ferran fent un resum del llibre. Canto jo… és una obra que no segueix una estructura ortodoxa, fàcilment identificable pel lector. La novel·la consta de quatre parts i té una linealitat cronològica –amb buits– i un lloc i uns personatges –en especial, tres famílies– compartits, però el seu avenç necessita de la implicació d’un lector que, tal com ens va reconèixer l’autora, es pressuposa intel·ligent.
Lluny d’un tipus de novel·la més tradicional, a Canto jo… no hi ha un personatge humà –normalment, masculí– amb problemes existencials al centre de la trama sinó una polifonia de totes les veus que intervenen en un mateix paisatge, en un mateix territori. I aquesta connexió amb la pròpia terra és feta des de tots els angles possibles: lluny de l’etnocentrisme que els ubica com a secundaris, els animals, les espores, els esperits o, fins i tot, els accidents geogràfics, ens parlen i ens expliquen la seva història –o la seva versió de la història–.
Ens trobem, doncs, davant una novel·la de substrats, d’intuïcions i d’instints, que ens arrossega com un torrent d’aigua i que ens obliga a deixar-nos portar. És més: un lector que insisteixi en controlar lògicament la novel·la, s’hi ofegarà; el gaudi lector arriba un cop un s’ha deixat emportar pel torrent. Perquè com més fàcil es connecta amb aquesta novel·la és a través de les emocions: deixant-se impregnar per la sensibilitat vital –i crua a estones– que emana l’obra.
En definitiva, aquest és un llibre que evoca un territori –el de la Vall de Camprodon– a través d’un seguit d’imatges suggestives –sentiments, llocs i experiències–. Que sí, explica la realitat social i històrica –una història intergeneracional– de la zona, però que també dona veu a tots aquells elements normalment relegats. I, encara més important, que està dotat d’una prosa molt ben treballada, creïble i canviant, que proposa un joc al lector tan reeixit com ho és el gaudi de la seva lectura.
La novel·la com un conjunt de rius subterranis
Després d’un resum similar a aquest, Irene Solà va anar dialogant amb aquests i d’altres elements convocats. En primer lloc, va ressaltar la idea de la novel·la com un conjunt de substrats. En pensar el territori, va dir, ella se l’imaginava com un seguit de capes, de rastres de tots els qui hi han passat, d’històries que s’entrellaçaven –algunes amb rastres físics encara recents: per exemple, els de la Guerra Civil–. És més, la narració de la novel·la se l’imaginava com un conjunt de rius subterranis que construïen la novel·la i que només hi apareixien –agafant veu pròpia– una vegada cadascun.
Solà ens va explicar que la novel·la comença a sorgir-li tot polint l’anterior: Els dics. Després d’haver llegit força sobre bruixeria a Catalunya –en aquest sentit recomana la tesi doctoral de Pau Castell Granados– i d’haver-se interessat per les històries de les dones d’aigua o les pluges d’animals, una sèrie de personatges se li van començar a aparèixer. I va decidir que havia de donar-los veu. En veure que volia explicar la mort de n’Hilari des dels ulls d’un cabirol, va afirmar, va ser quan va entendre que volia escriure a través de moltes veus. Un procés creatiu que li va ser molt divertit, va confessar.
Preguntada per una de les 28 persones assistents a la sessió sobre les seves influències, Solà en destaca, d’una banda, la influència creativa que li aporta el fet d’haver estudiat Belles Arts: aquesta carrera la va dotar «d’un punt d’irreverència per fer les coses com jo volia» en cada nou projecte que duia a terme. A nivell literari –i en aquesta novel·la en concret– reconeix la influència de Mercè Rodoreda i Víctor Català –La mort i la primavera i Solitud, especialment–, però també d’El Canigó de Jacint Verdaguer, d’El dia de l’ós de Joan-Lluís Lluís, de Mariana Enriquez, de Toni Morrison o de l’islandès Halldór Laxness i la seva Gent independent.
Fent referència al seu tracte de la llengua, Solà va esmentar que li agrada estar sempre amb «les orelles aixecades»: li agraden les històries i les paraules. Així, intenta fer-les seves en la mesura del possible, mantenint la llengua viva i utilitzant-les en la seva escriptura. Aquest seria el cas de, per exemple, «cofinejar», una paraula utilitzada a la Vall de Camprodon que vol dir xafardejar i que no és recollida en cap diccionari normatiu català.
Paper de la natura
Interrogada pel paper de la natura en la novel·la, Solà va voler deixar clar que ella no la posava en un pedestal: no es tracta de fer-la reconèixer com a més pura o com a millor, sinó tan sols de mirar-la amb interès, des de totes les perspectives que es pugui. Per tant, ella no busca contraposar natura Vs. individu, sinó tan sols entendre la primera desde la seva pròpia lògica. Una lògica que difereix la dels humans –que és més individualista–: un bolet no pot pensar igual que nosaltres. És difícil escapar com a escriptora de la lògica humana –de la qual, admet, és impossible escapar-ne totalment–, però no per això volia deixar de diversificar i jugar amb la mirada.
En aquest sentit, es va reforçar des del públic, s’agraeix trobar una novel·la «no pastoril», que mitifiqui la naturalesa o el camp: la natura és bèstia i els humans som dèbils. Solà va confirmar que, efectivament, en el llibre hi ha una voluntat de transmetre que les tragèdies humanes són tant o menys rellevants, tant o menys cruels, que qualsevol altre esdeveniment natural. Una confessió que va venir acompanyada d’una altra: a Canto jo… hi ha també la voluntat d’assenyalar l’excessiu tros de natura que els humans estem prenent a la Terra.
Personatges femenins
Preguntada pels seus personatges femenins, Solà va voler deixar clar que més que donar-los una especial rellevància o atorgar-los unes característiques concretes pel fet de ser dones, el que ella tractava era de fer-les aparèixer com a personatges sencers, entitats, amb moltes capes i amb moltes maneres de fer i de ser.
Consegüentment, una de les coses que més l’ha cridat a donar veu a bruixes i dones d’aigua és que les seves històries han estat sempre narrades pels mateixos homes que les van cremar i sota la perspectiva dels homes que s’hi van enamorar, respectivament. Així, el que més li interessava era poder explicar tot això des de l’altra banda, a més de poder ajudar els personatges a desenvolupar-se personalment tal com li ho demanessin: per exemple, acompanyant la Sió a aprendre a gaudir del sexe.
Responent una de les darreres preguntes, Solà va explicar que la poesia present a la novel·la –de caire diferent de la del seu poemari publicat: Bèstia– hi apareix com una altra veu, com una altra manera d’explicar el món. Així, tot i que el personatge del poeta, n’Hilari, és el personatge d’un fantasma –com així les bruixes o Palomita– és algú que es mira la vida des de l’altra banda, però amb vitalisme, amb creativitat, sobrevisquent des d’un punt irreverent, alegre. De la mateixa manera, Palomita ens parla en castellà: cada llengua és una estructura i una manera d’entendre la realitat.
Una realitat que, com hem anat veient, Solà ens explica a través de capes –d’aquí que els protagonistes de la portada de l’obra siguin animals prehistòrics: allò que compartim era d’altres abans– i que conté finals oberts: són els personatges els qui han de decidir els seus camins –algú, des del públic, va apuntar que això ens mana a entendre la intimitat com a única salvació–.
El títol de la novel·la va sorgir al final de la seva redacció, de dins d’aquesta. Utilitzant el darrer vers d’un poema de n’Hilari, Solà buscava transmetre la irreverència d’haver-se atrevit –amb un punt de bogeria– a jugar amb les veus i, alhora, transmetre la idea que, amb paraules i literatura, tot és possible.
