Gent del Barri
Sergi Alemany
Isona Passola encara l’últim any i mig de mandat com a presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. Productora, guionista i directora de cinema, aviat farà 40 anys que viu a Sarrià, des d’on diu que baixa cada dia a Barcelona per anar a treballar. Va decidir ubicar la seva productora, Massa d’Or, al Gòtic per enyorança al barri dels seus avis i on ella va néixer. Des d’aquí i observant com floreix el gessamí a la terrassa mentre repiquen les campanes del barri vell, mantenim aquesta conversa.
De Sarrià o del Gòtic?
Sarrianenca. És un poble meravellós amb idiosincràsia de barri, malgrat el preu dels lloguers. Té un empelt d’estiuejants, que som els que vam venir a viure aquí buscant tranquil·litat i proximitat a les escoles, barrejats amb el poble. Jo era una d’elles però portar el meu fill a l’escola Orlandai i al CP Sarrià em va lligar definitivament al barri i a la seva gent.
“En una ciutat no s’han de fer guetos ni de rics ni de pobres”
Ha parlat del preus dels lloguers…
Sí. Cal fer pisos de protecció oficial, que entri gent jove que diversifiqui el barri. Construir una biblioteca que fa anys que està penjada, acabar la línia 9 del metro i millorar les comunicacions amb transport públic. A Sarrià hi ha de poder viure tothom. En una ciutat no s’han de fer guetos ni de rics ni de pobres. Després també hi ha molts tòpics.
Tòpics com per exemple?
L’Ajuntament el considera un barri salvat. És tot al contrari, no està salvat precisament perquè és un barri on s’hi ha sumat a viure gent amb diners. A mi no m’agrada viure en el considerat barri dels rics, no té cap gràcia i em sembla patètic. Aquí també hi ha pobresa, i això s’ha de saber. Els Caputxins s’ocupen d’alimentar 200 persones, i no són els únics. Barcelona no ha solucionat una cosa tan important com el benestar social.
Què l’enamora de Sarrià?
M’agrada molt l’entorn del mercat i l’Orlandai. Casa Orlandai s’ha convertit en un símbol de com es pot gestionar des de la societat civil amb creativitat un local. Em sembla un model d’èxit. I reivindico que el meravellós Monestir de Pedralbes és de Sarrià, punyeta! Els sarrianencs hi anem a peu. Trobo fort que ara sigui de Les Corts.
“Casa Orlandai em sembla un model d’èxit”
Recorda alguna feina anterior al cinema?
De jove, vaig fer classes de català a la SEAT, organitzades per Òmnium. També venia mobles a la botiga del pare i vaig fer classes d’història a la universitat. Després ja es va disparar la feina pel cinema, tot i que en les meves estones lliures continuo consumint molt teatre. Sempre he tingut molt clar que la cultura era una mitjà amb molt futur.
Parlem dels seus inicis en el món del cinema…
Havia fet teatre de jove, per tant havia treballat el món escènic. Als 35 anys, amb un dels primers sous estalviats, vaig poder marxar un estiu a una escola de cinema dels Estats Unitst. Allà vaig tenir la sort de trobar-me amb una professora americana, la Leonore Dekoven (assistent del director i guionista Elia Kazan) que es va convertir en un referent per a mi. En aquell viatge als Estats Units vaig sintetitzar allò que aquí feia intuïtivament. Em va marcar perquè aquí en cinema hi havia molt poca cosa. El que un guió li diem un detonant, ho va ser l’Eleonore Dekoven per a mi.
“El que hem d’envejar dels cinemes europeus és el finançament”
Què hi havia aquí de cinema aleshores?
Jo la veritat és que no era un cul de cinema però si parlem de mentors jo em vaig formar amb el cinema d’art i assaig del Cine Publi. El del Fages, Kirchner, Roc… És el moment en què va entrar tot el cinema europeu més bo i del qual jo en sóc hereva. A partir d’aquí sí que vaig ser una consumidora compulsiva de cinema.
I escoles de cinema?
Aleshores, aquí res! Ara l’ESCAC, que és l’escola més pragmàtica, està molt col·lapsada. En general hi ha un bon nivell de cinema a les escoles. Fora d’aquí n’he visitat moltes però la de Cuba la tinc pendent. Anys enrere em van dir si volia anar a fer de professor uns mesos però el meu fill encara era petit i vaig dir que no. Em va saber greu desaprofitar l’oportunitat però a vegades hi ha coses que són més importants.
“Un 75% d’adolescents catalans miren cada nit audiovisuals i no ho poden fer amb referents propis”
Quin futur els espera a ells?
Hi haurà feina per molta gent! La majoria de missatges avui en dia es transmeten per audiovisual. A més, el cinema està molt globalitzat. Alumnes meus de quan jo feia classes de cine a la universitat ara estan treballant a Los Ángeles: Bayona, Balagueró… El que hem d’envejar dels cinemes europeus és el finançament. Que les administracions se n’adonin que si no financen bé l’audiovisual s’estan ofegant com a país. El talent hi és, el que no tenim és el finançament.
“Catalunya, com que no ha tingut mai un Estat, s’ha convertit en la societat civil més potent d’Europa”
Per tant, Catalunya és un bon planter de cinema?
El nostre cinema està cada vegada millor de talent però pitjor de finançament. El govern i TV3 havien de ser el motor perquè es rodés en català. Un està amb pressupostos prorrogats i l’altra immersa una crisi bestial. És una greu irresponsabilitat si et pares a pensar que un 75% d’adolescents catalans miren cada nit audiovisuals i que no ho poden fer amb referents propis. Per no dir que a l’escola tampoc reben cap formació per interpreter-ho. L’ensenyament és la clau de la societat i s’hauria d’adaptar als seus canvis.
Difícil rodar en català…
Els nostres creadors estan deixant de rodar en la llengua pròpia del país que és el català. Es fa més fàcil rodar en castellà o en anglès perquè el finançament arriba. Pensant en el món transmèdia que tenim a sobre, l’emergència de tenir un audiovisual propi és molt important. Quedarem al marge de la modernitat i del món si perdem aquest tren.
“Crec molt en l’ascensor social a través de la cultura i de l’escola”
Ara tenim nova consellera de Cultura…
Hauré de parlar llargament amb ella, perquè no ve del sector de l’audiovisual. Sempre dic que tenim una societat civil que ha substituït moltes vegades a la conselleria. Catalunya, com que no ha tingut mai un Estat, s’ha convertit en la societat civil més potent d’Europa. Tenim entitats i organitzacions en tots els barris que fan molt bona cultura d’una manera voluntària. Ara ens falta la part institucional.
Barcelona té un problema amb la cultura?
En general es troba concentrada a l’Eixample i penso que s’hauria de trencar aquesta idea, descentralitzar. Barris com Sarrià es troben molt coixos, la seva plaça hauria de ser un referent de concerts.
També hi ha cultura sarrianenca…
Les escoles han salvat la cultura popular a Sarrià. La Festa Major se la va reinventar l’Orlandai i la van seguir totes les escoles públique del barri, que són molt bones. Crec molt en l’ascensor social a través de la cultura i de l’escola.
“Som l’única acadèmia sense Estat que es troba dins l’Acadèmia de Cinema Europea”
I com a presidenta, creu molt en l’Acadèmia del Cinema Català?
Ha prestigiat el nostre cinema! Hem trencat amb la idea que era només per quatre intel·lectuals o experimentals. El Joel Joan va ser molt valent d’arrencar-la quan semblava que amb l’Acadèmia del Cinema Espanyol ja en teníem tots prou. Som l’única acadèmia sense Estat que es troba dins l’Acadèmia de Cinema Europea. I hem creat una xarxa cinematogràfica al territori que la Llei del Cinema deia que l’hauria d’haver creat la Generalitat. Com que ells no ho han fet, hem carregat amb aquesta feinada a l’acadèmia.
Ets independentista declarada…
Trobo que és molt sa parlar clar. L’estat espanyol ha tingut sempre una idea molt imperial i Catalunya independent seria un país que funcionaria molt millor. Ens ho han posat molt difícil. El judici de l’1-O, Quim Forn arribant a l’Ajuntament de Barcelona emmordassat per la policia… reivindico menys por a la democràcia i a la diversitat.
“Independentistes i no independentistes hem d’estar agraïts del judici de l’1-O”
Ha seguit el judici de l’1-O?
Moltíssim. Ha estat una sèrie brutal. En la mesura que t’ha de generar passió el que veus, jo aquest procés l’he viscut absolutament com una sèrie. M’interessa la televisió i la televisió de proximitat: betevé. Aquests últims anys he estat molt penjada de l’actualitat, com moltíssima gent del país.
I quina importància li dona al judici?
El judici a porta oberta està ensenyant al món les contradiccions d’un Estat que no s’ha modernitzat i ha fet caure totes les caretes d’un franquisme que enscara no ens havíem espolsat de sobre. Ha estat saníssim. Ha trencat amb una transició mal feta que tothom sap que ja està caducada. Independentistes i no independentistes hem d’estar agraïts d’aquest judici.
“La paraula independència estava absolutament criminalitzada”
Descarta fer-ne un tercer documental?
És que ara ja en parla tothom. Tinc la sort que he estat pionera en moltes coses i qui pica primer, pica dos cops (Catalunya – Espanya, 2009 i L’Endemà, 2014). En vaig començar a parlar quan ningú encara gosava fer-ho, quan la paraula independència estava absolutament criminalitzada. És molt millor la paraula independència que nacionalisme, que aquesta sí que representa un nosaltres sols com els millors i els bons de la pel·lícula. Independència vol dir simplement llibertat.
Pa Negre és la teva pel·lícula estrella?
Per mi totes són importants però Pa Negre va aconseguir allò que jo em pensava que havia de ser el nostre cinema al segle XXI. Fer una pel·lícula de qualitat en català que generés interès i rodés per tot el món (Hong Kong, Toquio, Moscú, Nova York, Los Ángeles…), allò va ser fantastic! El que jo predicava pel nostre cinema ho vam fer nosaltres. Després també hem venut a Netlix Incerta Glòria en català.
“Els escarafalls contra el català no existeixen arreu del món, es fan només en alguns llocs d’Espanya”
Quina rebuda té el català?
Els escarafalls contra el català no existeixen arreu del món, es fan només en alguns llocs d’Espanya, i en alguns sectors. A Madrid, per exemple, la versió original de Pa Negre va funcionar molt millor que la doblada. La part de Madrid que no és la funcionarial, la que “chupa del bote”, és molt agraïda. Madrid és una ciutat de barreges i de gent.
També ha hagut de recórrer a campanyes de micromecenatge…
No em sembla normal que després de fer una pel·lícula d’èxit com Pa Negre hagi de recórrer a una campanya de micromecenatge per rodar la següent pel·lícula. Al final, per sort, quan les coses tenen èxit recuperes els diners perquè hi ha uns circuits internacionals brutals. A Netflix no et pregunten la llengua, però és clar si fem pel·lícules petites lluny dels pressupostos mitjans europeus no podem exigir que ens les compri.
“En el fons la cultura és un desig de forçar una societat que no t’agrada per voler-la millor”
És consumidora de Netflix?
Una mica, però res exagerat. He de veure molt cinema i llegir molts guions per la feina, i això vol dir que quan arribo a casa prefereixo llegir o escoltar música.
S’ha adormit mai mirant una pel·lícula?
Moltíssimes vegades! (riu) No sabeu com m’arribo a clapar amb la tele. No hi ha manera de veure una sèrie amb el meu fill. Parlant de series, ara n’estem preparant una per adolescents amb la XAL (Xarxa de Televisions Locals) i ens volem posar a rodar-la aviat. També hem enllestit ara una pel·lícula de ficció molt petita (‘La vida sense la Sara Amat’) que s’estrenarà el 12 de juliol als cinemes. Potser és la més petita que he fet mai i per ara està agradant molt als festivals on ha anat..
“M’agradaria resoldre el tema col·lectiu del finançament i deixar fetes unes quantes pel·lícules i sèries referents bones”
La cultura ens fa lliures?
No sé què seria de la vida sense les creacions culturals. Penso que el món seria molt més avorrit. Quan no hi havia les manifestacions culturals que hi ha ara, la gent s’ho muntava per explicar històries per tot arreu. En el fons la cultura és un desig de forçar una societat que no t’agrada per voler-la millor.
Recomanaria una pel·lícula?
Johnny Guitar
És la que ha vist més vegades?
No. El tercer home
Una recomanació diferent?
El musical Camelot
I ara, què?
Ara m’agradaria resoldre el tema col·lectiu del finançament i deixar fetes unes quantes pel·lícules i sèries referents bones. Amb els equips que tinc estic absolutament segura que ho podrem fer. Et pots equivocar sempre però quan fa temps que fas una cosa ja tens nas per saber què pot anar bé i què no. Cicerò deia que la pàtria és on s’està bé, i estar bé vol dir tenir sostre, feina, menjar i cultura.
