Explorar El Jardí
M. Josep Tort
En aquesta etapa de desconfinament de la covid-19, un munt de gent ha sortit al carrer desitjosa per viure la natura, fer esport i explorar nous indrets. Ha estat una oportunitat única per a conèixer racons insòlits del nostre barri, com els jardins del carrer Plantada, un dels quals sense nom aparent, se situa al torrent d’en Margenat que baixa de Collserola fins al capdamunt del carrer Anglí. Aquest espai verd aplega un conjunt de singularitats que el fan especialment atractiu com el seu aspecte assilvestrat, la seva situació geogràfica al bell mig de la torrentera i l’evidència del seu passat agrícola.
El jardí del torrent d’en Margenat
Aquest espai verd, totalment assilvestrat pel confinament, dibuixa un conjunt radial de terrasses esgraonades, solcades per camins, que davallen fins a la llera del torrent. En la urbanització del jardí és van emprar materials reutilitzats, com les travesses i els blocs de ciment que sustenten els raïls de tren. Es va preservar el conjunt de la vegetació arbòria existent i es van plantar alguns pins pinyoners.
El torrent segueix l’alineació del carrer Anglí, que queda tallat per la via dels Ferrocarrils de la Generalitat i s’enfila cap a Collserola en direcció a la torre de telecomunicacions que s’eleva imponent davant nostre. La llera del torrent, totalment assilvestrada, conté un esponerós canyar que ens transporta a l’entorn rural, al paisatge dels horts i de les canyes. Una munió de flors silvestres envaeixen el vessant del torrent i despleguen els seus aromes i colors. Les mates de ginesta florida i de fonoll sovintegen i també alguns arbres aïllats com les alzines, els llorers, els àlbers, els pitòspors o les troanes. Si ens endinsem al fons de la vall, al límit amb la via del tren se’ns descobreix un conjunt d’arbres fruiters, testimonis vius del passat agrícola d’aquest indret que creixen ufanosos al marge de la cridòria urbana. Identificarem carxoferes assilvestrades, ametllers, nespres, pruneres, un noguer i un conjunt espectacular d’esponeroses figueres, una de les quals mig tombada a causa d’algun aiguat o temporal de vent.
Els jardins de Sarrià Vell i de Carme Serrallonga
A la cruïlla entre els carrers de Plantada i Martorell i Peña, trobem dos petits jardins molt bonics, que semblen dissenyats i construïts al mateix temps. Un d’ells està dedicat a la il·lustre pedagoga i traductora catalana, Carme Serrallonga (1909-1997) i l’altre s’anomena Sarrià vell. Els jardins dibuixen un conjunt de terrasses separades per talussos i trams d’escales, al voltant de les quals se situen diferents parterres enjardinats amb heures, baladres florits, margallons i alguns arbres remarcables com un antic xiprer, dues grans i ufanoses palmeres washingtònies, iuques i alguns longeus pins blancs que devien formar part de la flora autòctona de Collserola.
La canya comuna (Arundo donax)
Encara que sembli sorprenent, la coneguda canya comuna (Arundo donax) és oriünda d’Àsia però està àmpliament naturalitzada a la conca Mediterrània i altres zones temperades del planeta. És una de les espècies de gramínia més grans del món; pot atènyer 6 m d’alçària i un diàmetre a la base de 6 cm. Són buides per dins i segmentades, amb nusos cada 20 o 30 cm que formen un anell que els hi confereix una gran estabilitat mecànica. Les fulles són verdes tot l’any i abracen la canya en un gran tram. Les flors germinen a finals d’estiu i s’agrupen en un gran plomall d’uns que creix a l’extrem de la tija. Al nostre país, la canya es reprodueix vegetativament mitjançant les seves tiges subterrànies anomenades rizomes que són responsables del rebrot de noves canyes. Els vistosos plomalls de flors són estèrils, per tant el creixement vegetatiu és el principal responsable de l’expansió del canyar i el que determina l’hàbit invasiu d’aquesta espècie.
Ecologia
La canya comuna viu a la vora dels horts, camps de regadiu, camins, séquies i canals de rec de la terra baixa. El canyar constitueix la comunitat de la canya comuna (Arundo donax) que no necessita aportacions constants d’aigua. El canyissar és més depenent de l’aigua. El canyar es mostra indiferent a la naturalesa del substrat, pot créixer en sols pedregosos, sorrencs i inclús semi salins. El foc contribueix a consolidar el caràcter invasor de la canya en les ribes fluvials, ja que rebrota fàcilment gràcies a les reserves acumulades en els rizomes. Els canyars vigilats poden contribuir a l’estabilització de les ribes dels rius, però el seu creixement descontrolat pot tenir conseqüències devastadores. Les grans riuades poden provocar l’excavació i desmunt de les vores dels rius amb la consegüent acumulació de canyes i rizomes que poden formar represes, taponar ponts i impedir el control de les inundacions. Els trossos de rizomes dispersats donaran lloc a l’expansió de nous canyars si les condicions són òptimes.
Usos
Històricament la canya ha tingut un munt d’utilitats per l’home. Es fan servir per delimitar propietats i com a paravent en àrees molt ventades. Seca i pelada és un puntal molt resistent, lleuger i recte com cap altre i tallat a tires té una flexibilitat apte per fer un munt de coses. La canya està estretament vinculada al sector agrícola per emparrar tomaqueres, mongeteres i altres hortalisses. Les canyes, si no es cullen un cop seques, li creixen tiges secundàries i deixen de ser útils; per assegurar que durin diversos anys, s’han de collir a la lluna nova dels mesos d’hivern. En el sector de la construcció el seu ús ha estat cabdal gràcies a la seva resistència al podriment i a les excepcionals propietats mecàniques. S’han utilitzat molt per fer sostres, cels rasos, tanques, envans i armadures mitjançant l’anomenada “canyissada”, estructures de canyes teixides entre elles o trenades amb filferro.
També s’han emprat en la fabricació de joguines i instruments musicals. Les llengüetes d’alguns instruments de vent, com el tiple, la tenora o el flabiol són de canya. Es diu que “les millors embocadures del món surten de les canyes de l’Empordà tocades per la Tramuntana”. El canyís trenat o teixit s’ha utilitzat com a safata per assecar tota mena de fruits. S’han fet mànecs d’escombra, canyes de pescar, coves, cistells i altres utensilis necessaris a pagès.
La utilització de la canya comuna en l’arquitectura ha patit un retrocés amb l’arribada dels nous materials de l’arquitectura industrial, però la crisi econòmica iniciada el 2007 va donar un impuls a aquest material sostenible. Joves arquitectes la reivindiquen com a material protagonista en el disseny de construccions més singulars, econòmiques i resistents.
Coneixem els ocells
Bitxac comú
Enric Capdevila
El bitxac comú (Saxicola torquatus) és un ocell petit de la família dels muscicàpids. És un ocell resident, que en hiverns freds pot fer migracions altitudinals per cercar zones costaneres més càlides. És un ocell típic d’ambients amb poca cobertura vegetal, i prefereix camps oberts amb matolls i herbes. És present a Collserola, sobretot a Torre Baró, Can Masdeu, Sant Genís dels Agudells, Vallvidrera i Sant Pere Màrtir. És un ocell d’uns 13 cm de llarg i d’aspecte arrodonit. El mascle té el cap, l’esquena i la cua negre, amb un mig collar blanc (que ajuda a identificar-lo fàcilment) i el pit rogenc. La femella és menys robusta i de color marró, amb una fina línia ocular. Menja insectes, aranyes, cucs i algunes llavors. Acostuma a parar-se en la part alta dels arbustos, sempre en llocs oberts, i captura els insectes amb un vol ràpid i directe, i se’ls menja en el lloc on s’atura. Fa el niu a terra, que folra amb pèl i plomes. En moltes comarques se’l coneix com a cagamànecs pel seu costum de deturar-se sobre el mànec de les aixades o forques, i deixar-hi les deposicions. El seu reclam és característic i consisteix en un espetec curt, repetit insistentment: txac-txac. No se l’ha de confondre amb el bitxac rogenc (Saxicola rubertra) que és més marronós i amb una marcada cella blanca; cria a més altura, però a l’hivern poden compartir hàbitat.
Dites: El bitxac per Sant Jordi és nat.
