Explorar el jardí
Maria Josep Tort
El col·legi La Salle Bonanova és un centre educatiu que va iniciar el seu camí l’any 1889 quan els germans de les Escoles Cristianes varen adquirir la finca Muntades que constava d’una casa senyorial, que es va adaptar com escola, i un extens terreny enjardinat.
En el decurs del temps, la necessitat d’ampliació dels espais educatius va determinar l’enderroc de la casa i la construcció de nous edificis i àrees esportives, en detriment d’alguns espais verds existents.
Malgrat la reducció del jardí original, la superfície actual de zones verdes és notable i conté una gran diversitat d’espècies, algunes centenàries com la magnífica magnòlia de 160 anys situada davant de l’edifici principal, el gran om que ombreja el pati de l’escola infantil i la sòfora o acàcia del Japó que desplega el seu brancam sobre els arbres veïns.
En total, hi ha 43 espècies diferents d’arbres i un nombre equivalent d’herbes i arbusts distribuïts en diferents parterres el més gran dels quals, situat a l’entrada del recinte, adopta una fisonomia que recorda un bosquet frondós i ombrívol. Àlbers, lledoners, xiprers, còculs, alzines, pins, palmeres, llorers, til·lers i teixos, són algunes de les espècies d’arbres que hi podem trobar.
A l’estrat herbaci hi destaquen diferents catifes d’herba entapissant d’ombra com la popular heura (Hedera hèlix) o la conval·lària (Ophiopogon
japonicus) amb fulles d’uns 30 cm d’alçada, cintades, llises i de color verd fosc. A l’estrat arbustiu, els conjunts de mates d’Aspidistra són remarcables (Aspidistra elatior).
La tradició educativa de l’entitat porta el segell inconfusible de la vocació pel coneixement de l’entorn i llur diversitat. En la celebració del 125 aniversari, els alumnes de batxillerat van proposar al germà Pablo classificar el conjunt d’espècies del recinte. El resultat ha estat molt positiu doncs tots els arbres inventariats porten un cartell identificador amb el nom científic i comú. Aquesta iniciativa, poc habitual en la majoria dels jardins públics, ens permet conèixer més a fons i aprendre moltes coses dels nostres amics arbres.
L’estima per la natura i en especial per la botànica queda palès també, en les múltiples col·leccions que alberga l’entitat, com l’herbari del germà Sennen considerat com un dels millors del món, que conté més de quaranta mil exemplars recollits i classificats entre 1880 i 1937.
La Magnòlia (Magnòlia grandiflora)
Aquesta espècie, situada en un parterre circular a prop de l’edifici principal, es va catalogar l’any 1996 com arbre d’interès local. Té una edat estimada d’uns 160 anys i presenta -fruit de les continuades podes-, una capçada cilíndrica que s’ajusta al perímetre del parterre circular on viu. El tronc principal queda totalment ocult dins la massa del fullatge. Un esvoranc a la capçada a conseqüència d’una branca caiguda, trenca la geometria perfecta del cilindre.
El germà Pablo ens explicà que fa molts anys la magnòlia va emmalaltir un pagès els va dir que fessin uns forats i enterressin soles i sabates de cuir velles barrejades amb fems. L’arbre a poc a poc va recuperar el seu esplendor.
La magnòlia és un arbre ornamental d’origen subtropical, molt abundant al sud-est dels EUA. Presenta grans fulles sempre verdes, gruixudes rígides i brillants que poden assolir els 20 cm de longitud. Les flors, de color blanc cremós i de 20 a 30 cm de diàmetre són espectaculars, apareixen al cap de 10 anys de vida de l’arbre i són molt vistoses i intensament aromàtiques.
El Teix (Taxus baccata)
En el gran parterre d’entrada al recinte es disposen en forma de mitja lluna un seguit de teixos podats en formes decoratives. És l’art de la topiària, una pràctica molt comuna en jardineria que consisteix a escapçar tots els brots que sobresurten del disseny predeterminat.
El teix és un arbre venerat en moltes cultures per les propietats de la seva fusta, dura i flexible però sobretot per la seva toxicitat. Les fulles, l’escorça i les llavors contenen taxina, una substància cardiotòxica que paralitza el cor en dosis elevades. El fruit, una baia carnosa de color vermell, l’aril, és l’única part comestible de l’arbre. Celtes i càntabres se suïcidaven amb les llavors del teix per no rendir-se a l’enemic.
És una conífera de fulla perenne que ja existia a l’època dels dinosaures i que es distribueix per Europa, Argelia, nord de l’Iran i part del sud-est asiàtic. Creix aïlladament i no forma mai boscos, la seva presència ha anat minvant a conseqüència de l›extracció de la seva fusta i avui està en vies d’extinció. És una espècie molt longeva que pot assolir els 1.500 anys.
Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars
La cotxa fumada
Enric Capdevila
La cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) és un ocell de la família dels muscicàpids que cria a l’Europa Central i meridional. En el mascle s’aprecia un contrast entre el carpó i la cua que són vermells i la resta del cos que és fosca; amb unes taques alars blanques. La femella és, en general, de color marró clar. És un ocell individualista i el mascle defensa el seu territori. Menja insectes i baies. Construeix un niu amb herbes, molsa i arrels, on la femella covarà els 4 o 6 ous de la posta. És un ocell rupícola, li agraden les zones pedregoses i els penya-segats; a l’estiu és més comú a la muntanya, als Pirineus, i a l’hivern es desplaça cap a la costa. És un ocell en expansió, que es pot veure a Barcelona, fugisserament a balcons i terrasses, on fins i tot ha arribat a criar. És molt característic el seu comportament quan està parat, movent la cua carabassa, fent-la vibrar i obrint-la com un ventall tot acotxant el cos.
La dita: El cap fa l’home i la cua fa l’ocell
