Opinió
Roser Díaz Martín, historiadora
- Recullen signatures en contra del projecte de rehabilitació de la Casa Tosquella
- Descobreix els secrets que amaga l’interior de la Casa Tosquella
La polèmica sobre la restauració de la Casa Tosquella, com a historiadora del modernisme i persona que en el seu dia va fer l’estudi històric per l’Ajuntament de Barcelona, no deixa de preocupar-me molt. Quan vaig començar a estudiar l’edifici l’any 2019 dubtant de la seva continuïtat dempeus, em vaig endinsar en una història fascinant de supervivència, en el transcurs de la qual la casa ha estat amputada en dues ocasions: una territorialment, degut a la construcció de la ronda General Mitre, i una altra administrativament degut a la necessitat de seccionar el seu espai cadastral i posar una part en règim de lloguer amb opció de compra. El resultat d’ambdues situacions és, d’una banda, una casa amputada, en el que és molt difícil gestionar còmodament l’espai, i, per una altra banda, la ubicació d’un propietari legal, el jardiner, de manera adjacent a la façana sud.
Hem de pensar que el problema de la Casa Tosquella és l’espai per sobreviure estèticament i per gestionar la seva finalitat. L’Ajuntament va decidir que es transformaria en un centre cívic per gent del barri, inclosa la gent gran. Quan Antoni Tosquella va comprar la ‘Casa Major’ de Casimir Arrau de 408 metres quadrats per encarregar a Eduard Maria Balcells la seva remodelació, no volia una casa gran, sinó una residència d’estiueig més aviat fosca i fresca. Amb aquest concepte es va remodelar. Per tant, no és una casa amplia ni gran. Consta de dues plantes habitables: la que coneixem com planta noble, a la qual s’accedeix per les escales del porxo del carrer Vallirana, és la més ben conservada i a la vegada l’arquitectònicament més complexa, perquè la planta que actualment està per sota, antigament planta baixa, ha perdut pràcticament tots els seus elements decoratius, excepte l’esquelet de la xemeneia i les columnes de la sala de ball.
M’inclinaria a dividir la casa en dos espais diferents per preservar la seva identitat.
- A la planta actualment deprimida a la que es podria accedir des del jardí mitjançant el qual fos còmodament viable per gent amb mobilitat reduïda, col·locaria un espai ample, per activitats de reunió que desenvolupes la funció de centre cívic.
- A la planta noble, de mosaics Nolla, parets decorades, sostres increïbles i vitralls de paó, li dedicaria una funció ambivalent de dos espais museístics:
a) Una exposició permanent dedicada al modernisme, on es pogués conèixer la història de la Casa, amb documentació i fotografies.
b) Un espai d’exposició itinerant on recolliria inquietuds de la gent del barri o si es cregués oportú que funciones com una galeria d’art.
Ja als anys 90 l’intent de fer de la casa el Museu Buïgas no va prosperar. En l’Ajuntament Trias es va estar a punt de fer un espai museogràfic de llum i aigua recollit en les fonts de Carles Buïgas un centre d’art d’Eugènia Balcells, en aquell moment s’estudiava un projecte de construcció amb diversos nivells de soterrani, seguint la metodologia de la Torre Sabadell de Barcelona.
“M’inclino per retornar a l’edifici el seu espai administratiu original, ja que la Casa Tosquella s’ho val”
Comprenc que el problema, com sempre, és l’espai i per resoldre’l han proposat el canvi d’orientació visual de la casa i la construcció de les torres d’accés, però si intentem mantenir la visió d’Eduard Maria Balcells que va col·locar la porta a carrer Vallirana per millor visualització i potser adaptem una mica les nostres necessitats a la Casa i no la Casa a les nostres necessitats, tot serà més fàcil. Pel que fa al jardiner, com a propietari i persona que realitza una funció social, intentaria reubicar el seu negoci en un espai semblant dins del barri, per retornar a la Casa el seu espai administratiu original, ja que el superficial s’ha malmès per sempre des de l’any 1971. Potser és molt demanar, però la Casa Tosquella s’ho val.
