Opinió
Albert Guivernau
Economista i conseller de Barcelona Pel Canvi a Sarrià – Sant Gervasi
La covid-19 s’ha convertit en el Lehman Brothers de 2020. No anticiparà una futura recessió econòmica; és ja el seu punt de partida.
Si prenem tres indicadors econòmics rellevants com poden ser el PIB nominal (quantitat de béns produïts multiplicat pel seu nivell de preus), taxa d’atur i nivell de deute públic ens trobem que Espanya es troba en una casella de sortida força pitjor que la de la crisi de 2008, de la qual encara no ens hem recuperat del tot. El PIB nominal el 2008 va ser d’1.109.541 milions d’euros, xifra que no es va recuperar fins a 2016, vuit anys després. Abans de la crisi financera la taxa d’atur era del 8%, mentre que en l’última dada disponible abans de l’arribada de l’estat d’alarma superàvem el 13,5%; i amb les darreres dades publicades ens situem entorn del 17%, sense comptabilitzar els ERTOs. Pel que fa a deute públic, a 2008 partíem del 39% sobre el PIB i en l’última dada disponible superàvem el 100%.
L’economia continua depenent en gran mesura del turisme i no hi ha elements objectius que facin pensar en la seva recuperació fins a finals de 2020 o inicis de 2021, amb el consegüent sofriment de moltes famílies que depenen del sector, especialment a ciutats com Barcelona.
L’augment de persones en atur i l’increment de la temporalitat implicarà una caiguda notable del consum i el tancament d’algunes empreses, s’alentirà la recuperació i es perpetuaran els baixos salaris. Sense comptar l’impacte negatiu en els comptes públics a través dels estabilitzadors automàtics: es gastarà més en prestacions i s’ingressarà menys per IRPF (degut a un major atur), IVA (caiguda consum) i Societats (menor activitat econòmica).
Positiu: l’acceleració en la digitalització
Com a dades positives podem apuntar l’acceleració en la digitalització de moltes empreses i la caiguda del preu de matèries primeres i de l’energia com el petroli, que pot abaratir la producció, especialment en països molt depenent energèticament, com és el nostre cas. A més que uns costos salarials força baixos en relació amb la resta del continent poden atraure inversió estrangera.
En l’àmbit europeu, el Banc Central Europeu (BCE) ha promès ajudar en el que sigui necessari, però disposa de poques eines per a fer-ho. Els tipus d’interès, que determinen el cost dels préstecs, eren ja mínims abans de la covid-19 i les injeccions de liquiditat són lentes en haver de passar primer per les subhastes de bancs comercials per a acabar arribant a empreses i famílies. En aquest mateix punt de partida la reserva federal americana disposava de més eines: havia anat pujant a poc a poc els tipus d’interès obtenint un valuós marge per a estímuls en temps de crisis; i el seu funcionament està més coordinat amb la Política Fiscal (entengui’s pujar/baixar impostos o pujar/baixar la despesa pública) dels EUA.
En el cas de l’eurozona ens trobem certa falta de coordinació entre la política monetària, que realitza el BCE, i la política fiscal, que realitzen els estats. Podem arribar fàcilment a la conclusió que els EUA tornaran a sortir d’una crisi molt abans que els europeus. Tret que aquest cop la recessió impulsi cap a una major integració fiscal a escala europea, coordinant política fiscal i monetària. Si no fos així, auguro un nacionalisme econòmic en els estats membres que podria alimentar a populismes i nacionalismes diversos, destruint els fonaments de la Unió Europea.
La borsa no és un reflex de l’economia
Alguns m’han preguntat per la borsa i vull aprofitar per aclarir algunes idees que ronden per alguns mitjans. La borsa és un mercat -de valors- però un mercat com qualsevol altre on hi ha persones que venen i altres que compren; però no és un reflex de l’economia. Mai he entès per què alguns mitjans de comunicació intenten fer paral·lelismes entre el que succeeix en el mercat borsari i el que succeeix en l’economia real, despistant i preocupant els seus usuaris. Si cau la borsa és perquè algú està venent a preu baix. Això implica que hi ha agents que venen però també hi ha uns altres que compren, veient oportunitats en els preus baixos. Si ningú comprés el que algú ven, la borsa no cauria perquè només registra els preus de les transaccions.
Per acabar, només m’atreviria a recordar que en moments de crisi els governs i els ciutadans solem estar més disposats a canvis estructurals. La situació econòmica i social els exigiran. Ara és el moment.
