29.7 C
Sant Gervasi
| Dijous 13 d'agost de 2020 |

La família del meu pare. Una novel·la

Les ressenyes de la Casa Usher

Casa Usher Llibreters

Potser el subtítol “Una novel·la” fa referència al que ja ens anuncia al començament: “Jo no vaig néixer en un lloc sinó en una història. Vinc d’un passat fet amb coses que no es poden dir, i que s’han convertit en una ciutat inventada”.

En qualsevol cas el que fa Lolita Bosch és un retrat familiar recreant la vida dels seus avantpassats i un homenatge al seu pare absent, en una mena de recerca personal dels seus orígens i de les seves arrels.

Publicitat

Per això tira fins a cinc generacions enrere, el seu rebesavi, i ens parla de cinc pilars de la seva família, els cinc Ròmul Bosch.

Tots ells estan vinculats a la ciutat de Barcelona, així és que a la vegada va fent un retrat reconciliador amb la ciutat en la qual ella va néixer el 1970, partint del Ròmul alcalde el 1905 i, per exemple, responsable del Moll de la Fusta.

Escriure sobre tot això, remoure, tornar-hi, suposa un exercici complicat.

En queda constància en l’assaig que va escriure posteriorment, “ARA, ESCRIC” on explica entre altres coses, que “la literatura té una capacitat d’agressió tan concisa, amb tanta punteria, tan absoluta, que em sentia absolutament exposada, que mai abans no havia sabut el mal que feia escriure”

Ella ho aconsegueix amb un fil narratiu que fa salts del present al passat, de les seves vivències actuals a les vivències dels seus avantpassats, tot abraçant realitats i records que il·lustra amb fotografies i documents. I tots aquests trossos de vida que va narrant els reuneix de tal manera que li permet muntar el trencaclosques de la memòria.

Parla d’escriptura també, de lectura, d’autors, de cites.

I aconsegueix que aquesta novel·la amb records íntims, amb fragments literaris d’altres autors, amb el retrat de la ciutat de Barcelona tot explicant els seus esdeveniments i canvis, i sobretot amb la complicitat de la seva veu narradora i d’un text oral més que literari, amb el seu realisme i amb una mica de poesia i sobretot amb moltes preguntes, passi a ser una novel·la una mica de tots.

Ella la dedica al seu pare i al seu germà, també un Ròmul.

Diu en una entrevista que escriure-la li va suposar com una darrera oportunitat d’estar amb el seu pare, i que la literatura serveix com un estoig: les coses no passen, es queden.

I jo em quedo amb tot, però acabo amb el seu final: “… significa també que el món és un lloc d’una resistència rabiosa, absolutament viu. I que tots nosaltres encara som aquí”.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.