Història Natural de Sarrià VI
Cristina Junyent, biòloga
Les més de 8.000 ha del parc de Collserola són el patrimoni natural, singular i extraordinari, que encerclem els 3,3 milions de persones que vivim a l’àrea metropolitana —més del 40% dels catalans—. Relativament petit —17 x 6 km— i molt pressionat, l’espai ens ofereix l’oportunitat de conèixer al llarg de l’any gairebé 250 espècies de vertebrats, distribuïts en els diferents ambients que proporciona una orografia que afavoreix la diversitat.
A cada paisatge diferenciat li correspon un tipus de fauna. Entre les espècies de boscos d’alzines amb roures —que recorden els boscos humits centreeuropeus— hi ha salamandres, tords i exòtics rossinyols del Japó. A les zones més obertes —pinedes, màquies i garrigues—, on el paisatge ha estat transformat i mantingut per l’acció humana, en trobem de mediterrànies: tallarols, perdius i el llangardaix ocel·lat. Als bosquetons de ribera i petits ambients aquàtics, d’amfibis i peixos. El dinamisme del paisatge també condiciona la fauna. En créixer més arbres, ha crescut la població de pit-roigs, un dels ocells més freqüents; mentre que, a mesura que han desaparegut les vinyes, han disminuït les perdius. La presència humana empobreix algunes espècies; si bé activitats com la cacera, l’explotació forestal, l’entrada d’invasores, la fragmentació, la presència de pistes per tot arreu i el soroll no afecten totes per igual. Els millors indicadors ecològics són les rapinyaires i els mamífers, ja que requereixen millor qualitat de l’hàbitat i menys interferències humanes.
El nombre d’espècies de mamífers —27— és similar al d’altres serres mediterrànies, però carnívors com la mostela, la geneta i el toixó són menys abundants del que correspondria. Difícils de veure pels seus hàbits nocturns, es detecten pels rastres que deixen: pèls, petjades i excrements. Amb sort, podrem veure guineus. Els senglars, per contra, són molt evidents; la seva població ha crescut molt per l’expansió dels boscos i la cria en captivitat, tot i que recentment les batudes i la sequera l’han feta disminuir als nivells previs a la pandèmia. Els esquirols han baixat fins a alguns parcs, on és fàcil fixar-se en restes de pinyes rosegades. Els eriçons són escassos i, com no fugen, sovint se’n troben d’atropellats. Els ratpenats, amb pocs refugis disponibles, són els mamífers menys coneguts.
Els ocells dominen. S’hi poden veure fins a 180 espècies, però no totes alhora. Algunes, com el tallarol de casquet i el tudó, són residents tot l’any, si bé a l’hivern n’augmenta el nombre. Altres, com els pinsans, són pròpies de l’hivern; mentre que els rossinyols ho són de la primavera i l’estiu. Les mallerengues, el raspinell, el bruel i el gamarús es distribueixen pels boscos; a les màquies els tallarols; i el bitxac, el trist i el xoriguer a les àrees obertes, on a l’hivern es veuen també estols de granívors. Les cotorres de Kramer i argentina —escapades de gàbies o alliberades— són freqüents als parcs urbans propers al parc.
Amfibis i rèptils, tot i ser beneficiosos i protegits per llei, sovint provoquen rebuig. Entre les 17 espècies de rèptils trobem serps, llangardaixos i sargantanes que busquen el sol després de despertar-se i s’amaguen durant les hores de raigs forts. Al bosc s’hi troba la serp de vidre, una mena de sargantana sense potes. També es troben tortugues d’aigua americanes que han estat abandonades a embassaments; quan creixen són molt perjudicials per als amfibis, lligats a l’aigua per a la reproducció. D’amfibis n’hi ha 10 de les 15 espècies presents a Catalunya, s’hi troben granotes com la reineta o la verda; gripaus com el comú, el tòtil o el gripauet, i amfibis amb cua, com la salamandra. De peixos hi ha només 2 espècies autòctones: el barb de cua-roja a la Rierada i l’anguila, molt ocasional. De les 6 introduïdes, les més comunes són carpes, carpins de colors o gambúsies, mancades d’interès ecològic.
Els invertebrats juguen un paper crucial en l’equilibri dels ecosistemes del parc, que acull una gran varietat de cargols, cucs, insectes —formigues, vespes, abelles, papallones i escarabats—, aràcnids i fins i tot crustacis: l’invasor cranc de riu americà. Les papallones són un dels grups més estudiats, amb prop de 60 espècies diürnes conegudes; en la fase larvària s’alimenten de plantes i en destaca la de l’arboç, que viu en màquies assolellades. Entre els que poden causar plagues es troben la processionària del pi, l’escarabat barrinador i la papallona del boix, que s’intenten mantenir sota control.
La fauna de Collserola requereix estudi, gestió i divulgació. S’hi han dedicat moltes tesis. Cada any es fa el seguiment d’espècies d’ocells que nidifiquen i hi passen l’hivern; i des del Turó de la Magarola s’observen les que migren —entre les quals hi ha àguiles daurades—. També es fa el seguiment de papallones. La recopilació de dades permet avaluar l’evolució de la fauna en resposta als canvis ambientals. Trobareu més informació a la web del Parc Natural de Collserola.
