Explorar el jardí
Maria Josep Tort
Situat en una fondalada molt pendent, al vessant sud de la serralada de Collserola, aquest parc forestal, marcadament ombrívol, conserva la vegetació autòctona pròpia del bosc mediterrani i conté també algunes espècies introduïdes de jardineria com els lledoners o els pitòspors que hi són abundants. El parc va ser dissenyat el 1926 per l’arquitecte i paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí que va limitar-se a projectar una sèrie de camins, escales, placetes i giravolts per fer-lo accessible i salvar el desnivell, tot conservant el bosc original. Els camins de sauló, protegits per baranes de fusta van serpentejant pel pendent entre el dens sotabosc.
El parc està circumscrit dins un revolt molt tancat a l’avinguda del Tibidabo entre la plaça del Dr. Andreu on el Tramvia Blau té la darrera parada, i el carrer Lluis Muntades. Hi podem accedir per quatre entrades diferents. Si entrem per l’accés superior, ens endinsarem a la part més forestal del parc, on podrem contemplar magnífiques vistes de la ciutat. Tot baixant arribarem a un espai més obert amb places esglaonades on hi trobarem la font que dóna nom al parc i molt a prop una placa de marbre dedicada a l’artista Apel·les Mestres que diu: “A Apel·les Mestres, l’amic dels infants, de les flors i dels ocells”.
Actualment el parc és poc conegut pels barcelonins, però a principis del segle passat molta gent anava a la font del Racó a refrescar-se a l’estiu, quan era un solar marginal susceptible de ser engolit per la futura expansió de la ciutat. En Rubió i Tuduri, sensible i coneixedor de la importància dels espais verds, el va dignificar i el va incloure al catàleg de parcs de Barcelona i va crear, a partir d’aquest, un cinturó de reserves de paisatges al voltant de la ciutat per garantir-ne la seva protecció.
Fotografia de M. Josep Tort
Roure – Quercus cerrioide
A la part baixa de la fondalada, un espectacular roure centenari de 122 anys, catalogat com a arbre d’interès local, ens enlluerna amb la seva elegant arquitectura i la magnífica ombra que projecta. És un roure híbrid, que combina característiques del roure de fulla petita (Quercus faginea) i del roure martinenc (Quercus pubescens). Les fulles són bastant grans, entre 7 i 10 cm de llargada i poc endurides, al principi són peludes a la cara inferior, però perden aviat el borrissol.
Aquesta espècie va ser descoberta per un botànic valencià, justament al vessant ombrívol de la serra de Collserola on hi viu molt bé. L’àrea de distribució d’aquest roure, s’estén per sobre del límit de la terra baixa mediterrània en sòls calcaris o silicis indistintament i en àrees de climes temperats i mitjanament humits.
Fotografia de M. Josep Tort
Lledoner – Celtis australis
Al costat del camí, a mig aire de la fondalada, hi trobem un conjunt de lledoners molt alts, un dels quals destaca sobre els altres pel gruix del seu tronc. El lledoner és un arbre caducifoli d’origen oriental que s’utilitza sobretot com a arbre ornamental en els carrers i parcs de moltes ciutats europees. Tanmateix s’ha naturalitzat a molts indrets de la terra baixa mediterrània. Te una capçada d’un verd grisenc, densa i arrodonida amb branques fines i flexibles gairebé pèndules. Les fulles són aspres al tacte i asimètriques, en forma de cor allargat i regularment dentades. El tronc ben dret i l’escorça molt llisa i de color gris.
La fusta és densa i flexible i s’utilitza per fer mànecs d’eines, bastons, forques i altres estris de pagès. El fruit, el lledó, és llis i arrodonit de la mida d’un pèsol que es torna negre a la maturitat. És comestible i molt dolç i s’utilitza per fer-ne melmelada.
Fotografia de M. Josep Tort
Pi pinyoner – Pinus pinea
És un arbre típicament mediterrani que pot assolir entre 15 i 30 m d’alçada, amb la capçada en forma de para-sol, molt característica, com també la seva inconfusible escorça gruixuda i vermellosa. Les fulles tenen forma d’agulla, són molt gruixudes d’uns 10 a 15 cm de llarg, de color verd intens. El fruit és una pinya de color verd brillant, de les més grans de la família dels pins, comestible, amb pinyons que s’exploten comercialment i que tenen una closca llenyosa difícil de trencar.
Viu molt bé a les terres disgregades i sorrenques, de forma aïllada o formant grans boscos sovint a la vora del mar. S’estén des del nivell del mar fins a 1.000 m d’altitud. A les àrees costaneres s’utilitza per a la fixació de dunes.
Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars
Cotorreta de pit gris
Enric Capdevila
La cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus) o cotorra argentina, és
un ocell tropical de l’ordre dels psitaciformes. És inconfusible amb la part alta del pit i el front gris, la panxa una mica més grogosa, i la resta del plomatge verd. Són aus molt sorolloses i gregàries, construeixen amb branquetes nius comunitaris de moltes cambres, que poden arribar a pesar fins a 50 kg, preferiblement a palmeres, pins o plataners. A diferència d’altres ocells, té dos dits orientats cap al darrere i dos cap endavant, i aquesta disposició prènsil i el seu bec corb i robust, li faciliten la seva vida arbòria, i la seva alimentació a base de dàtils, insectes, gespa o ocells petits. S’observa per primer cop l’any 1975 una parella al Parc de la Ciutadella provinent d’una fuga accidental. Avui es calculen més de 2.000 exemplars i la seva expansió requereix control i vigilància, amb la poda periòdica de palmeres, retirada de nius o reintroducció de depredadors naturals (les cotorres són un 17% de la dieta del falcó pelegrí).
La dita: Ocell de pic corbat, guarda-te’n com del diable
