Opinió
Mertxe Fernández
La gelosia és la resposta emocional que apareix quan es percep, de manera real o imaginària, l’amenaça de perdre algú a qui s’estima a causa de l’entrada en escena d’una tercera persona. No s’ha de confondre gelosia i enveja, ni gelosia amb cel·lotípia. En la gelosia, el subjecte considera “el bé” com a propi i el que apareix és una por a perdre’l, mentre que en l’enveja “el bé” és aliè i el que apareix és el desig de tenir-lo.
La gelosia és inherent a la naturalesa animal. No sols es dona en els humans, i només un quatre per cent, aproximadament, dels mamífers són monògams. Ha existit sempre perquè, de fet, no deixa de ser una espècie de pulsió que ens serveix per a protegir-nos o per a protegir l’espècie. Podríem classificar la gelosia en tres estadis diferents. En el primer, la gelosia comuna apareix quan es cregui perduda/compartida la persona estimada. En un segon estadi trobem la gelosia projectada, que es produiria en el cas de les infidelitats, o creences que s’han comès, per part de la persona estimada. I en últim lloc, hi ha propis la cel·lotípies o gelosia delirant, quan la gelosia es torna excessiva, irracional i patològica, en sospites contínues i sense fonament i que, si no s’hi posa remei, augmenta amb el pas del temps fins que esdevé una autèntica obsessió.
Una altra gelosia, potser la més comuna, és el que es produeix entre germans, i que guarda una certa similitud amb la gelosia per infidelitat perquè la situació és anàloga.
Imagineu la següent escena:
L’esposa és a casa i, de sobte, encara que havia estat avisada de la visita intentant que compartís la seva il·lusió, arriba el marit acompanyat d’una noia més jove, més graciosa, “nova”… Se l’asseu a la falda, li fa petonets, abraçades, masegades i acaronaments que, a més, li són retornats per la nova acompanyant. No content amb això, a més, l’adverteix que ara viurà amb ells, i l’esposa haurà d’acceptar-la i compartir els seus vestits i joies amb la nova component de la família.
I, encara que la gelosia sigui, com hem dit, una cosa natural, és fruit de les nostres inseguretats, de no valorar-nos, d’una baixa autoestima o, evidentment, de patrons afectius mal apresos o pares massa rígids, crítics o exigents.
Però com funciona el nostre cervell a escala neuronal? En el cas de cel·lotípia, coneguda també com a síndrome d’Otelo, s’ha relacionat amb una alteració del lòbul frontal dret, lesions frontals del tàlem i fins i tot el lòbul frontal esquerre. A més, en un estudi dut a terme per Graff-Radford es va avaluar la prevalença de la gelosia delirant en pacients psiquiàtrics, i es va associar a una causa orgànica. Tanmateix, això no vol dir que no es pugui atenuar i, fins i tot solucionar, amb psicoteràpia, especialment cognitivo-conductual.
Un altre aspecte que també resulta interessant en la gelosia són, segons Takahashi, les diferents vies cerebrals que intervenen depenent del sexe. Mentre que en l’home comença en l’escorça visual i finalitza en les àrees somàtiques i viscerals, en la dona s’inicia en la xarxa de mentalització, de manera que es relacionaria més amb les emocions, la mentalització bàsica i l’experiència somàtica i visceral.
Mertxe Fernàndez és psicòloga clínica
