Anna Aguilar-Amat
9 artistes interdisciplinars a cura de Maïs Jorba i Marta Darder s’apleguen a l’Institut Francès de Barcelona, al carrer Moià 8 en homenatge a Simone de Beauvoir. L’exposició es podrà veure entre el 6 i el 28 d’abril.
A la imatge destacada, inauguració de l’exposició col·lectiva a l’Institut Francès.
Fotografies: Javier Sardá
L’exposició du per títol la frase que l’autora francesa Simone de Beauvoir publica a Cahiers de jeunesse (1926): “J’accepte la grande aventure d’être moi”. El retorn a un mateix com a tema recurrent en l’obra d’aquesta autora que tant contribuí al moviment feminista. A Quand prime le spirituel (1979), un personatge cita Nietzsche: “Has d’arribar a ser allò que ets”. Veiem doncs que aquest vessant espiritual de trobar la simple i veritable naturalesa dels éssers és, en el pensament de Beuvoir, un dels fonaments de les dones en la revolució social de rebuig envers les estructures que les oprimeixen. La desigualtat dels gèneres s’ha basat en la creença que la dona ha de ser “completada” per la família, i també en la por als riscos econòmics i socials: la precarietat, la inseguretat, la solitud. Tanmateix és en aquesta solitud on l’autora troba la felicitat. Els Cahiers de jeunesse sorgeixen d’un exili voluntari on desprendre’s de les etiquetes del món i trobar la nitidesa: “Però, qui sóc jo?” —diu— “Allò que estimo per sobre de tot són els impulsos trencats, les recerques, els desitjos; són les idees, la intel·ligència i la crítica; els cansaments i les derrotes. Són els éssers que no poden deixar-se enganyar i que es debaten per viure malgrat la seva lucidesa”.
‘Les nou autores han reunit
obres multidisciplinars’
Les autores que han reunit les seves obres multidisciplinars en aquesta exposició s’han identificat amb aquesta certesa de Beauvoir. En l’obra d’Eugènia Balcells (Boy meets girl) els miralls permeten abandonar els prejudicis per veure el propi rostre original; en la de Marta Chinchilla (Els noms que m’han fet) les paraules només serveixen per amagar la transparència d’allò que sempre és present; en la de Mari Chordà (Simona, Maria Aurèlia i el topazi de la saviesa) l’essència vital apareix com a espectacle de la celebració d’un mateix; en la de Marta Darder (Ma ligne rouge) una actitud desinterassada enfront del món permet veure la bellesa en l’objecte més humil; en la de Maïs (Barque) la matèria apuntada sense etiquetes ressegueix l’essència de les formes; en la de Soledad Sevilla (Koan 1, 2, 3, 4) la transposició estètica en la mateixa vida esdevé ciutat vegetal; en la d’Àngels Ribé (En descendant…) l’art permet contemplar aspectes mundanals i mutar-los en objectes estètics; en la d’Eulàlia Valldosera (Economia de la visió #2) es pot reconèixer l’infinit en vessants complexament simples de la humanitat; en la d’Ester Xargay (Il va de soi, que c’est moi…) la resposta a la temporalitat és la intensitat, la fidelitat, la totalització.
En totes les autores cada moment és preciós i absolutament ple d’ell mateix, ple de riqueses que cal viure en profunditat. La contemplació estètica fa que allò important no sigui el tema de l’obra, sinó la manera com l’artista el tracta. L’atenció és dirigida al buit entre dos pensaments. La percepció passa a través dels sentits, però és en la consciència i el buit on els sentits poden manifestar-se.
Aquí l’art no és una cerca. La cerca obstaculitza el reconeixement de la consciència perquè aquell qui cerca pensa que allò que cerca és alguna cosa diferent a allò present. En paraules de Simone de Beauvoir: “He pres entre les meves mans el dia d’avui i el futur, i d’això he fet una embriaguesa; i d’aquesta embriaguesa, la gran felicitat ha sorgit”.
Anna Aguilar-Amat és poeta
