Cultura
Càpsules vespertines
El passat dijous 12 de desembre vam tenir la visita de n’Anna Fando Morell, artista, gestora cultural i investigadora i membre del col·lectiu FemArt (Ca La Dona). Havent-se-li fet l’encàrrec d’impartir una ponència que dugués per nom «La memòria a través del cos», n’Anna Fando –conjuntament amb na Maria Pons Renom– va preparar la sessió com si se li hagués proposat el comissariat d’una exposició que portés aquest mateix nom. Així, el fil conductor de l’acte va ser el que podria haver estat un recorregut expositiu per diferents obres relacionades amb la memòria i el cos.
Acostumada a treballar a FemArt amb el concepte de la memòria col·lectiva –a tenir cura dels materials i a resignificar-los com a rellevants–, Fando va partir d’una pluja de conceptes que convoquessin «memòria» i «cos». És a dir, buscant altres conceptes –satèl·lit– que il·luminessin aquests dos: que expliquessin com se’ls ha treballat i a través de quines perspectives. Així, el punt de partida va ser el següent:
Deixant que els conceptes de Subjecte (Memòria) i Massa (Cos) s’il·luminessin mútuament, Fando va presentar obres que ens parlessin de Normes i conductes socials, sobretot a partir de la postura del cos: «Aspectos de la masa» de Soy Cámara, «Let’s take back our space» de Marianne Wex o «Cuerpos negados» de Sandra Parra Cárdenas. Per Fando, aquest seguit d’obres ens remeten a postures del cos i moviments involuntaris –com ara el manspreading– que ajuden a perpetuar la idea de «fer allò que has de fer». Uns moviments gairebé coreografiats, entrenats.
En parlar de Construcció (M) i Identitat (C), va presentar obres que fessin èmfasi en els Rols i la identitat. D’una banda, performativitzant els rols, tal com fa Cindy Sherman a «Nine works», on l’autora simula ser tots els rols presents en un autobús. Així, Sherman volia fer èmfasi en el fet que tot és un constructe i que tothom pot (des)aprendre uns rols determinats. D’altra banda, Fando va citar les Guerrilla Girls, un col·lectiu de dones que denuncien l’excessiva presència de la dona com a objecte representat i la poca representació de les dones artistes.
Prenent els conceptes Relat (M) i Identitat (C), Fando va invocar maneres diferents de fer Memòria col·lectiva: mitjançant la recuperació de diferents genealogies a «The Dinner Party» de Judy Chicago o el relat transversal sobre l’orgasme femení a «Las muertes chiquitas» de Mireia Sallarès.
A través dels conceptes de Construcció i Psicologia (M) i Tecnologies (C), la ponent va fer-nos reflexionar com d’important és aproximar-se des d’un mateix codi o Llenguatge a un producte cultural (l’anomenat «Pacte espectatorial»). Només així podem entendre que no sempre el llenguatge audiovisual porti la realitat a la pantalla: com mostra l’Efecte Kuleshov, quan uns objectes són significats d’una manera determinada, el missatge canvia totalment.
La Història (M) i el Subjecte (C) conflueixen, segons la ponent, en la Contra-memòria. Com veiem a «Envasos: el culte a la Mare», d’Eulalia Valldosera, «Juntos podemos parar el SIDA» de Keith Haring o «Palimpsesto» i «Shibboleth» de Doris Salcedo, l’art té la capacitat d’explicar l’altra cara de la Història, ja sigui denunciant la forma sinuosa dels productes de neteja o de consum –que remeten a cossos femenins–, donant visibilitat a un problema social –una malaltia perillosa i creixent– o assenyalant i denunciant la pèrdua de vides al Mediterrani i les escletxes –Nord-Sud, Orient-Occident– del món en què vivim.
En la mateixa línia, Història (M) i Massa (C) ens parlen de Desmemòria, de traumes col·lectius. Les obres de Käthe Kollwitz «Les mares» i «La marxa dels teixidors a Berlín» ens parlen de la memòria del patiment. Per la seva banda, l’obra de Mark Rothko ens recorda que, els traumes i les guerres generen una crisi de representació brutal: es pot representar alguna cosa, després de l’Holocaust?
A través de la Imaginació (M) i la Salut (C), Fando va mostrar-nos obres que ens parlen del fet que cap memòria individual és del tot verídica. Fins i tot en les reconstruccions que ens fem dels Traumes, necessitem alterar-ne la seva representativitat: sigui demanant a una actriu que faci de tu mateixa –com fa Albertina Carri a «Los Rubios»– o Reconstruint un trauma de guerra –vaig matar algú?– a través d l’animació –com Ari Folman a «Waltz With Bashir»–.
Si combinem Història i Imaginació (M) i Massa (C), la ponent va defensar que podem trobar obres que ens parlin de Resignificacions: els Readymade de Duchamp, la visió del folklore de Pilar Albarracín a «Lunares» o, directament, l’apropiació, com fan Robert Longo a «Men in the cities» –convertint les imatges de personatges de pel·lícules ballant en persones disparades– o Banksy a «Pulp Fiction» i «Napalm».
Pel que fa a Psicologia (M) i a Teconologies i a Subjecte (C), hi ha obres que ens poden recordar l’existència cada dia més present de la Memòria externa en dispositius. Tal és el cas d’«Esperando terremotos», de Moon Ribas. En aquesta, resignificant la tecnologia no com a eina que ens allunya de la Natura sinó que, tot al contrari, ens hi apropa, la ballarina connecta el seu cos –i l’experiència viscuda– amb la memòria de la Terra: ballant al ritme sísmic d’aquesta.
En prendre els conceptes Subjecte (M) i Identitat (C) podem trobar obres que ens parlen del Pas del temps, de les Petjades que l’existència deixa al nostre cos: de la memòria cap endins. En podem trobar exemples com «Autorretrato en el tiempo», d’Esther Ferrer, en el qual es juga amb mitges cares del seu propi jo en diferents moments de la seva vida –que creen, a la vegada, nous jo que mai han existit– i «100 anys», de Hans-Peter Feldmann, en el qual es congela el temps ensenyant-nos fotos de persones dels 0 als 100 anys de vida.
Si fem concomitar Construcció (M) amb Subjecte i Salut (C), podem trobar obres que ens parlin de Registres de canvis en el cos. Les obres de Frida Kahlo i d’Orlan –«Art Carnal»– ens en parlen. En el cas de la darrera es fa un pas més enllà, ja que l’artista es pren el seu propi cos com a peça artística –fent-lo, fins i tot, mudar a través de la cirurgia estètica–.
Si convoquem els conceptes de Psicologia (M) i Subjecte (C), podem trobar obres que han Recuperat i Retrobat allò perdut. Un exemple és el cas de «The Lovers», durant la qual l’artista Marina Abramović es retroba amb un antic seu company, amb el qual –assegura– feia anys que no hi tenia contacte.
Finalment, en convocar la Memòria a través del Relat i la Imaginació i el Cos mitjançant la Massa, ens apareixen obres que ens parlen a través de la Memòria dels objectes. Tals són els casos de «Semiotics of the Kitchen», de Martha Rosler, la «Natura morta» de Mona Hatoum –on s’exposen granades com a objectes macos– i «No Man’s Land» de Christian Boltanski –una instal·lació feta de roba que representa els morts: les restes de les persones i dels cossos dels quals havien format part–.
Havent fet tot aquest recorregut, Fando va animar a les quinze persones assistents a la ponència a fer-se les següents preguntes: «Com es recorden els cossos?»; «Quines eines tenim per construir memòria?»; «Com es treballa la memòria col·lectiva?»; «Com s’arxiven els objectes artístics?». Tal i com tracta de fer el col·lectiu FemArt, Fando va animar el públic a veure l’art com un contenidor de memòria col·lectiva expressat a través de diferents llenguatges.
