El Racó del Veïnat
Anna Rodríguez Camón
Qui no ha ensumat un perfum que l’ha arrencat del present per aterrar-lo en un paisatge del passat? O l’olor de la paella que preparava la iaia els diumenges, l’olor de la xocolata acabada de fer, l’olor de la gespa acabada de tallar… el fet de poder viatjar a través dels dies tancant només els ulls, sentint un pessigolleig i tornant al temps passat recuperant una emoció quasi tan real com la primera vegada.
Crec que les coses es descriuen millor amb els ulls tancats, perquè llavors les descrivim amb el cor i no amb els ulls. Els ulls ens enganyen, ens confonen, però el cor no s’equivoca mai. Diuen que les olors es fixen al nostre cervell quan som petits i que les cançons ens transporten a vivències de l’adolescència i la joventut. Els records connectats al sentit del tacte, dels sons, dels gustos, i de les olors, lliures de prejudicis, van molt més enllà del sentit de la vista.
Podríem dir, doncs, que tenim de 5 tipus de memòria sensorial:
L’auditiva: que capta sons i experiències auditives que es poden perllongar fins 10 segons després de sentir-les.
La visual: on els nostres ulls funcionen com una càmera fotogràfica que realitza contínuament instantànies, instantànies que són entrellaçades. La capacitat de duració de la memòria visual és més breu que la de la memòria auditiva.
La tàctil: que permet el registre de la informació sobre les característiques dels objectes que toquem i les sensacions que ens desperten, processant la informació que queda registrada a la nostra memòria.
L’olfactiva: on el nostre olfacte té la capacitat de distingir una àmplia diversitat d’aromes; detecta més estímuls que cap altre sentit. A més, és capaç d’enllaçar-los en diferents situacions i retenir aquest enllaç de forma molt perllongada en el temps. Posseeix un sentit meravellós del record.
La gustativa: que participa en la captació de sabors, fa una posterior classificació i retenció a la nostra memòria. És a dir, les sensacions que experimentem les primeres vegades que rebem un estímul gustatiu, marquen de manera bastant permanent el valor que els hi atorgarem en un futur. La memòria sensorial gustativa crea forts vincles emocionals, afectius i estimulants. Per això, tastar un aliment ens transporta a un altre moment temporal.
En resum, m’atreviria a dir que els records dels sentits són molt més perdurables i van molt més enllà dels records purs emmagatzemats al nostre cervell en forma de memòria. I em pregunto quins records ens quedaran d’aquesta pandèmia, d’aquest confinament, d’aquest virus… Quina olor tindran aquests records? Quin gust ens deixarà? Quines imatges romandran a les nostres retines? Quin tacte amb els guants de vinil recordarem? Quins sons d’aplaudiments a les 20 h o de sirenes es perllongaran en el temps?
Malauradament no ho podrem saber fins d’aquí a un temps. On aquest temps present ja formi part del nostre passat.
