La natura és casa, no un lloc

Opinió

Teresa Roig

La natura és casa i no un lloc on anem de visita. On anem a passejar, a què la nostra mascota faci les seves necessitats, a esbargir-nos o a conrear i explotar… Alhora, és tot això. I més, és clar. Des de l’admiració, em prenc la llibertat de parafrasejar al poeta, traductor i activista ambiental Gary Snyder per a començar aquest article. I ho faig conscient que em poso en un jardí (literal i literàriament)… Però així s’anomena aquest diari també, oi? A part, a mi m’encanta esmunyir-m’hi en (i amb) tots els sentits.

Des de ben petita la natura m’ha acompanyat. Quan anava amb la padrina a collir mores, amb els pares al tros o jugava amb els amics en els descampats. Sempre amb l’esperit salvatge just que requereix saltar murs i tanques per a assaborir la fruita abandonada. No és d’estranyar que, de gran, el meu activisme hagi agafat la ruta natural (un palíndrom com la vida mateixa), defensant el verd urbà, des dels escocells fins arbres monumentals, passant per les “males” herbes, amb el meu humil jardihort com a base d’operacions central.

Segons la regla del 3, 30, 300 creada pel silvicultor i expert en ecologia urbana Cecil Konijnendijk, que busca millorar la salut física i mental en entorns urbans mitjançant l’accés a la natura, tots hauríem de poder veure almenys tres arbres des de casa nostra o la feina, tenir al nostre barri un 30% de cobertura arbòria i viure a menys de 300 metres d’un espai verd de qualitat d’accés públic. En teoria. Però si ara alces la vista del dispositiu o el paper en què estàs llegint aquestes paraules… Què veus? Es compleix, en (la teva) realitat? 

I tornem a l’arrel del tema: què és la natura per tu? Per nosaltres, els humans? En general, és allí on anem a respirar aire pur, a esbargir-nos de l’estrès, on retrobar la calma i poder connectar amb nosaltres mateixes. Aquesta seria la percepció d’una bona part dels habitants del planeta, i encara més dels que coneixem popularment com a pixapins. Però la natura no és un espai verd difús, anònim, un mer decorat sense valor ni funcionalitat pròpia, víctima de la ceguera vegetal en què ens hem acostumat a viure… 

Des de les administracions sovint es parla d’espai verd de forma genèrica, però hi ha una certa condescendència de base en aquest discurs, un biaix que acostuma a ser expressat per la preferència al totxo i al ciment o a l’asfalt, més modern, pràctic i net, en detriment de la natura de veritat, així, en majúscula. Despersonalitzant la natura urbana resulta més fàcil disposar-ne a voluntat. Explotar-la amb la visió colonitzadora i extractivista d’abans. Crear i destruir sobre el paper, sense tenir en compte els éssers vius que, en el mapa real hi (con)viuen. Benvinguts a l’antropocè!

Per sort, en cadascú de nosaltres hi ha l’espurna ancestral d’aquell foc atàvic que ens connecta amb la vida, amb la natura com a font, llar, origen i final. I és a les nostres mans, les teves, les meves, tenir-ne cura. Cada dia, tots els dies de l’any. Des del parc a la ciutat, passant pels camps de conreu, fins a les muntanyes. I parlant de muntanyes… 

Allí on el nom de Barcelona es difumina, on acaba i comença la ciutat, hi ha una contrada particular que fa de conector entre Collserola i la Serralada de Marina: Vallbona. Aquest racó de Nou Barris, que podría representar en el diccionari el Tercer Paisatge de Gilles Clément —aquell que defineix espais no (massa) intervinguts per l’home, urbans o rurals—, ha inspirat la meva nova novel·la. Un lloc amb identitat pròpia que viu aliè al turisme i la gentrificació que consumeix la capital. On unes gallines salvatges, que es resisteixen a ser caçades, posen en alerta les autoritats sanitàries i mobilitzen veïns i activistes al barri. La notícia atreu l’atenció dels mitjans que, tot d’una, parlen i es pregunten sobre el que al barri coneixen com La Granja del Ritz… Aquest és el punt de partida i el títol al llibre. 

Però quina relació hi ha entre una finca rural als afores de la ciutat i el famós hotel de la burgesia? 

Si voleu descobrir els orígens d’una granja avançada a la seva època i de l’hotel més luxós de Catalunya, us convido a  fer aquest viatge en el temps i l’espai a través de quatre històries d’amor teixides al llarg dels anys: la d’en Miquel i la Montserrat, els seus fundadors; la Mercedes i en Ramon, que la van vincular al Ritz; en Ricard i la Carme, els eterns masovers; i l’Eugènia i en Cristian, dos pols oposats en la Barcelona urbanita actual. Us animo a llegir la novel·la, que recupera el passat i n’homenatja els protagonistes per reivindicar un patrimoni col·lectiu en perill d’extinció, testimoni viu de les transformacions socials, polítiques i emocionals de tot un segle. I també us encoratjo a visitar aquest reducte de naturalesa, ja sigui per lliure o en alguna passejada de les que coorganitzaré — igual que vaig fer amb la meva anterior novel·la, sobre La Ciudad de los muchachos de Collserola.

Deia el poeta Vicent Andrés Estellés que l’amor fa l’amor i les històries la història. Humilment, afegiria que amb la natura passa el mateix. I que totes són casa. 

Teresa Roig és escriptora, mare i activista.