Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Remeis i Cuina de Convent
Fra Valentí Serra de Manresa
Des de molt antic l’ametller (llat., Prunus amygdalus; cast., almendro) gaudeix de molta estima en la tradició agrícola i remeiera de Catalunya. És un arbre que fa una bellíssima flor blanca o rosada, essent un dels primers arbres a florir i, per aquest motiu, força sovint es veu afectat per les gelades. Quan a l’estiu s’asseca la drupa o fruit, del pinyol se’n treu l’ametlla.
A casa nostra hi ha el costum de menjar ametllons (quan l’ametlla és encara verda), però cal ser molt mesurat, ja que ingerir-les amb excés pot ser molt nociu. D’ametlles n’hi ha de dolces (llat., Amygdalus communis) i d’amargues (llat., Amygdalus amara), ambdues són molt riques en olis essent, però, particularment estimada en la tradició remeiera l’ametlla amarga puix que conté una gran proporció d’amigdalina.
Els antics apotecaris amb l’oli d’ametlla solien fer uns preparats molt adients per a les malalties de la pell, especialment per a guarir tota mena de cremades, i també se solia donar oli d’ametlla com a vermicida per tal d’eliminar els cucs intestinals i afavorir la digestió, ja que l’ametlla és el millor antisèptic natural per als budells. La gran experta en herbes remeieres i en medicina monàstica, Santa Hildegarda de Bingen (†1179), doctora de l’Església, escriví que les ametlles crues són molt bones per a les malalties. Més recentment s’han descobert propietats nutricionals inèdites de l’ametlla que afavoreixen l’equilibri nerviós, i ajuden l’estructuració òssia i l’enfortiment de l’esmalt de la dentadura.
En alguns convents i monestirs les ametlles amargues, combinades amb la pela de la llimona, foren usades, amb eficàcia provada, per a guarir les febres intermitents. En un antic formulari hi ha descrita la manera de preparar-ne la poció: “Prendrás un porró de vi del bo, y picarás mitja dotzena de ametllas amargantes, una esclova de llimona ben desmenussada y ho farás bullir fins que disminuesca a la meitat. Después colarás lo vi en prendrás nou dies seguits y curarás de les febres ajudant Déu” (T.A., Receptari, s. f.).
A les comarques tarragonines amb el suc o llet d’ametlla es prepara l’anomenat “menjar blanc” que, amb algunes variants segons la població, se solia servir en ocasió de les grans festes a les taules de les cases pairals i a les dels refectoris conventuals i monàstics de la Catalunya medieval i barroca. Força semblant al menjar blanc existí el mató d’ametlla, molt semblant al mató de Pedralbes, que, per a la seva elaboració calia prendre “un porró y mig d’aigua, vuit onses d’ametlla, tretze de sucre y quatre y mitja de midó, un poch de canyella y un altre poch de la closca de llimona. Se fa bullir remenant-ho contínuament, y se fa la prova tirant-ne unes quantes gotes en un plat y se bufa, y si deixa lo plat net una vegada fred està al punt. Tot se posa en una cassola, menys el midó que no s’hi tira fins que está per bollir”, segons consta en una antiga recepta transcrita fa alguns anys.
