El relat
Elsa Corominas
Estimat Diari. Demà faig 15 anys. Sempre m’ha fet molta mandra fer anys el dia de Nadal, la família ajunta els regals i me n’acaben fent menys que a la meva germana que és de juliol i té els de Nadal i els d’aniversari en moments molt diferenciats. Quan era petita, però, somniava que les vacances de Nadal es repetien, com la pel·lícula aquella que es diu El dia de la marmota, l’endemà del dia de Reis en comptes de tornar a l’escola tornava a ser 22 de desembre, el primer dia de les vacances de Nadal.
Els meus pares sempre em deien que quina ocurrència més absurda, que la gràcia del Nadal i de totes les coses que ens agraden molt és que no les tenim tota l’estona, que es fan desitjar i esperar, però jo pensava que una època tan perfecta, sense escola, amb regals, festes, sorpreses, àpats i a sobre amb el meu aniversari, no podia cansar-me mai. A més, no sé si és per què vaig néixer en ple hivern, però m’encanta el fred, i abrigar-me. A sota d’un jersei gran tapo totes les meves imperfeccions físiques i em trobo molt a gust. Les meves amigues diuen que tot em queda bé però jo no m’acabo de sentir atractiva, em miro al mirall i no m’agrado, tot i que hi ha un noi a l’institut que està boig per mi, i que em mira de dalt a baix quan ens creuem. Fa uns dies es va posar vermell perquè jugant un partit de bàsquet va increpar i insultar un altre jugador que li havia pres la pilota i un amic seu el va avisar que jo l’estava mirant. Però només tu, estimat Diari, saps que a mi m’agrada una altra persona, i que no em fa massa cas, però jo gaudeixo de petits moments com fa uns dies, que vam seure de costat al cotxe del seu germà gran o el cap de setmana passat, que vam escoltar una música lenta junts.
Però, tornem-hi, demà és Nadal i ja és un regal per mi que faci un fred que pela i posar-me capes i capes de roba, mantes al llit i mitjons gruixuts per dormir. Als hiverns, la mare, quan arriba tard de donar classes, em fa un petó i jo estic calentona a casa i trobo que fa olor de fred. Fa uns dies li vaig explicar i em va dir que com es pot fer olor de fred i jo li deia que no ho sé raonar però que ho tinc claríssim; com m’agrada el moment de notar l’olor de fred de la mama quan arriba del carrer! Les amigues em diuen que em fixo molt en les olors, i deu ser veritat perquè em poso feliç des de principis de novembre, quan els carrers de la ciutat fan olor de castanyes torrades i de llar de foc. I al cap de pocs dies de l’olor de castanyera ja comencen a omplir el carrer amb els llums de Nadal apagats, comença la rutina nadalenca i jo començo a demanar un calendari d’advent. L’àvia me’l comprava sempre en una pastisseria boníssima i cada matí em cruspia una xocolatina deliciosa!
El cap de setmana passat finalment vam baixar la caixa d’ornaments nadalencs, que cada any no recordem on vam endreçar i que sempre em sorprèn, la meva tieta sempre diu que quina sort que tenim les nenes petites, que no recordem les coses de l’any anterior, i em dec estar fent gran perquè cada vegada em passa menys. Des que va morir l’àvia que no paro de recordar-la cada dia, tot el que ha fet per mi i tots els moments feliços que hem passat juntes, i ploro cada vegada que penso en ella, i sé que aquest Nadal haurem de fer esforços per omplir el seu buit.
Quan la ploro penso en les guerres terribles que hi ha al món i en com és possible suportar el dolor de tantes morts i tantes ferides, i aquest pensament se’m fa una muntanya ja que amb aquests patiments humans no hi hauria d’haver opcions de celebrar res, ni de ser feliç mai, però el professor de socials ens diu que hem de poder entendre “la complexitat del món per poder construir un món millor”, i torno a buscar la màgia de les festes nadalenques en algun detall engrescador.
Són tantes emocions i fantasies! Tot i que crec que aquest serà el darrer any que farem cagar el tió. El meu germà petit ja comença a no creure’s que es menja tot el que li deixem cada vespre i l’any passat ja no volia marxar quan picàvem el tronc perquè cagués regals. Fa moltes preguntes i em recorda a mi quan fa uns anys anava a dormir inquieta la nit de Reis pensant que aquells senyors barbuts que s’havien endut el meu xumet en una cavalcada entrarien a casa… “només deixen els regals i marxen” deien els pares, però jo no acabava de treure’m la inquietud de sobre. Ah, i m’oblidava de la darrera nit de l’any, que espero per primer cop poder passar amb els meus amics. Creus que em deixaran, estimat Diari? Els exàmens trimestrals em van anar molt bé i he tret molt bones notes, m’ho mereixo, no trobes?
