Cultura
Roser Díaz
En una sala interior del cafè San Marco de Sarrià, com si es tractés de finals del segle XIX, ens vàrem reunir un grup de persones interessades en la poesia per celebrar la vespertina del mes de novembre. Aquesta vegada, el poeta escollit va ser Joan Vinyoli. Per apropar la seva obra als espectadors, el biògraf Pep Solà i la rapsoda Mònica Dalmau ens van submergir en la personalitat de l’autor donant veu a les seves paraules. El fil conductor va enllaçar les diferents etapes de la vida de Vinyoli, qui va néixer a Barcelona el 1914, i després d’uns anys a Sant Joan Despí, uns meravellosos estius a Santa Coloma de Farners i de més gran a Begur, va morir a la mateixa ciutat on va néixer, el 30 de novembre del 1984.
Com ens explicava el seu biògraf, Vinyoli va començar amb una poesia paisatgista, imbuïda per la natura del parc de Sant Salvador (Santa Coloma de Farners). Però va ser més tard quan, de mica en mica, la visió fotogràfica de la poesia va donar pas a un fons metafísic i religiós. Va comentar el llibre El Callat, escrit el 1956, on trobem un Vinyoli profund, amb una poesia introspectiva, que transforma els elements del món real en els del seu propi món. També va apuntar que en el seu temps era un llibre molt difícil de trobar. Fins i tot, li van demanar un original i el van copiar a màquina. Llavors, Vinyoli el va dedicar: “Encara no he sabut què volia, sabem i no sabem, arribem i no arribem”. Aquesta dedicatòria ens parla molt de l’autor, amic de les preguntes pròpies, dels poemes inacabats i de l’anhel de tantes respostes. Aquesta poesia no va tenir gaire èxit, i després de queixar-se contínuament al seu mestre Riba, va optar per tornar a un realisme fugisser i poc concret. Era el poeta atrapat a la poesia, condemnat a l’escriptura.
Nits al bar Pennsilvània
De les seves nits al bar de Sarrià Pennsilvània, ens va portar un record el seu amic i dissenyador Claret Serrahima. Una de les nits en què la beguda portava de la mà Vinyoli, el poeta va escriure en un cartell la dedicatòria següent: “A l’amic Claret Serrahima, en record d’una nit que ni tu ni jo estàvem gaire clars però sí que fora molt clar quan érem amics… 2 o 3 d’octubre de l’any 1978″.
Els últims anys del poeta van ser molt prolífics, tant en la part més realista de la seva poesia com pel que fa a l’aprofundiment en el món panteista de la natura i en l’esperit religiós i filosòfic de la vida. El seu món oníric traspassava la franca realitat per crear una realitat paral·lela on el temps esdevenia la línia conductora més aplicada a l’ànima que al mateix cos. “Som éssers fets per la mort”, sense oblidar que per ell la mort es pot fondre amb l’amor.
“Vine a mi, dolça mort”
“No triguis, mort és de nit
i estic desassossegat,
deixa-ho tot, fica’t al llit
i salva’m de la soledat.
Palpa’m, toca’m l’erigit
somni de l’home encarnat.
Fem-nos l’amor, oh infinit
orgasme, i tot acabat”
(A hores petites) 1981
