El Racó del Veí
Lluc Pedrero
De tots els versos de Nadal que conec, en citare un de Joan Vinyoli que m’agrada i que comença dient:
Quan feia, ric d’infància, a clar de nit
mentre la gent dormia ja, el pessebre
amb palpadores mans de cec, absort
posava tous de molsa humida als junts
dels suros nets i veia clar paisatge
El poema, a més, continua i acaba així:
Ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rere mot, i miro la tenebra
Ens recorda que som una mica més pobres i vells. Cada any -i potser aquest 2019- hi ha raons de sobre per pensar com era la nostra infantesa en aquestes dates de Nadal.
Potser no n’hi ha per tant, però ja posats, acostumem a recordar la nostra infància com també pensem en aquells que ja no hi són quan ens assalta el record d’una cadira buida a la taula. Ens venen records i els revivim, com en aquest poema on es posaven els tous de molsa humida en el pessebre. Encara ho recordem a casa dels nostres pares, l’aigua de plata del riu i el cel de paper de seda. Aquell també era el meu pessebre, amb la pols de farina per gebre. I els reis, esperant els regals en aquella nit tremolosa i complaent que mai més he pogut tornar a sentir.
Potser el veritable misteri del Nadal sigui aquest, que any rere any torni una tradició tan lleial. Em costa pensar que sigui així, però aquesta és la veritable tradició a celebrar: més que una festivitat cristiana, em recorda un paissatge fred que desapareix cada any, que torna i torna i ens acompanya any rere any, amb l’escudella, els regals de reis… Volem tornar a sentir la felicitat completa que només vam sentir quan erem petits, i estàvem asseguts al voltant d’una taula amb els nostres avis i els nostres pares, que s’esforçaven per protegir la nostre inocencia.
Ara, les meves nebodes petites canten nadales. N’hi ha de moltes menes: algunes provenen de la música culta, com ara Santa Nit, i algunes altres són cançons de bressol, com El noi de la mare. També n’hi ha de temàtica típicament infantil, com el Fum, fum, fum. Són algunes de les cançons que cantàvem durant la nostra infantesa i que també tornen any rere any com una dolça melodia. Menjar els dotze grans de raïm, decorar l’arbre, rebre als reis.. .
Però hi ha a qui no li agrada el Nadal, potser perquè van tenir una infància infeliç, o ben diferent, perquè ja no són el que eren o tampoc suporten la propaganda comercial escandalosa que presenta el Nadal com a consum.
