Fotoreportatge
Elena Bulet (@elenabulet)
Com un oasi sonor dins el silenci del barri de les Tres Torres, l’Acadèmia Concertante acull els assajos de La serva padrona, de Giovanni Battista Pergolesi. Es tracta de la primera proposta de la 7a temporada de l’Òpera de Cambra de Barcelona, organitzada pels Amics de l’Òpera de Sarrià. Mentre el baix Carles Pachón (Uberto) assaja amb la pianista Viviana Salisi i el director escènic i coreògraf Xevi Dorca (Vespone – personatge mut), la soprano Serena Sáenz (Serpina) repassa les últimes pàgines del guió al menjador.
Darrere una porta corredissa hi ha un petit despatx ple de llibres d’òpera i partitures. Les veus dels artistes de fons se sumen a l’escenari i generen una màgia harmònica a la sala. En aquest context, Joan Montón, membre de l’equip de producció, explica les circumstàncies extraordinàries en què s’està organitzant La serva padrona i reivindica la necessitat de portar aquesta òpera a l’escenari. “En els temps que vivim no hem d’obviar l’experiència de l’art”, defensa. L’organització farà el possible per representar totes les obres programades malgrat les condicions de pandèmia. “No es tracta d’anar en contra del virus, sinó de veure com poder reconciliar-nos amb ell. Adaptar-nos a les circumstàncies des del que som, artistes”, destaca el Joan.
Representada per primera vegada a Nàpols l’any 1733, La serva padrona havia de funcionar com a entreteniment durant els descansos d’una l’òpera seriosa. Després del seu gran èxit, es va convertir en l’obra més coneguda de Giovanni Battista Pergolesi. Aquesta òpera bufa relata la història de seducció de la serventa Serpina a Uberto, el seu patró, per tal de casar-s’hi i convertir-se en mestressa de la casa.
Les representacions dels Amics de l’Òpera de Sarrià són sempre una oportunitat per teixir vincles interdisciplinaris. Tot i tenir un pressupost limitat, sempre hi participen intèrprets i músics excel·lents, amb una trajectòria que comença a despuntar, també en l’àmbit internacional. A més, l’escenografia s’elabora a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona (UB) i al taller de Jaime de Córdoba, des d’on han participat els diversos alumnes. Tot ha estat possible gràcies als professors Jaime de Córdoba, Oriol Vaz, Víctor Roig del Departament d’Arts i Conservació-Restauració de la UB i els alumnes Martiño Lorenzo, María Carrasco, Belén Domínguez, Maria van Tirgijk, Maria Masó i Aleix Prats.
Una òpera amb tocs avantguardistes
Unes hores abans que el camió s’emporti l’escenografia cap al Teatre de Sarrià, al Parxís, un edifici de la Facultat de Belles Arts de la UB, els professors Víctor Roig i Oriol Vaz acaben els últims retocs. Des de la pandèmia, el Parxís està gairebé desert. Les obres d’art a mig acabar i els cartells de “no tirar por favor”, recorden aquells dies d’activitat i creativitat boja on l’espai estava ple. La llum es filtra suau per les finestres i junt amb les restes de pintura, escales, llistons i estructures, li confereix una calidesa tranquil·la.
“Tenim un seguit de dibuixos escenogràfics de les representacions que hem anat fent amb Òpera de Cambra Barcelona”, explica l’Oriol, tot obrint un gran quadern vermell ple d’esbossos. Després de les reunions inicials amb el Xevi Dorca, la Núria Cardoner, a càrrec del vestuari, i l’Assunto Nese, que porta la direcció musical, els professors van traduir les converses en una maqueta. Volien donar-li un llenguatge pictòric inspirant-se en les avantguardes del segle XX. Entre elles, el fauvisme, el cubisme… Tot barrejat amb uns tocs surrealistes i de pop warholià.
Si bé hi ha elements escènics canviants, durant tota l’òpera es manté a l’escenari un cupido envellit. Tot i semblar una estàtua romana de marbre, es tracta d’un cupido cansat, gairebé sense fletxes, perquè la història d’amor que es veu a l’òpera és falsa. A mesura que avança l’òpera, el paisatge també es va transformant.
Al principi, l’espai principal és el saló de la casa d’Uberto, amb un interior que evoca un panorama mediterrani. “Aquest seria el primer teló, marcat per línies molt anguloses, colors molt terrosos. Té un caràcter auster, seriós, que representa a Uberto, una persona endreçada que es resisteix a guiar-se per les passions”, explica el professor i artista Víctor Roig. Més endavant, l’espai es converteix en un joc de seducció i la paret queda recoberta per una segona pell, amb uns llavis gegants pintats. “En el segon teló, passem a un registre de color molt més saturat, juguem més amb la corba, les línies sinuoses i incorporem l’element del llavi per simbolitzar que Serpina s’ha apoderat de l’espai”, descriu el Víctor.
L’exitosa estrena al Teatre de Sarrià
Després d’una roda de premsa en línia, cantants i músics es preparen per tornar a assajar algunes parts de l’òpera. Queden pocs dies per l’estrena. Si tot va bé, a més de La serva padrona, l’Òpera de Cambra estrenarà dues òperes més aquesta temporada. Té programada pels dies 19, 20 i 21 de març L’òpera de les quatre notes, de Tom Johnson, amb versió de Paco Mir, i, finalment, el 14, 15 i 16 de maig, L’Occasione fa il Ladro, de Gioachino Rossini.
Entre bambolines del Teatre Sarrià hi ha de tot. Andròmines que fa anys que no veuen la llum, decorats d’antigues representacions i portes que condueixen a camerinos. En una d’aquestes sales s’hi troben Defede i Kiona Vioque, a càrrec de perruqueria i maquillatge, que caracteritzen els cantants. Avui no és l’estrena, sinó l’assaig general, però a l’ambient s’hi respira la mateixa emoció. Serena riu i xerra sobre la vida amb l’equip de maquillatge, sembla que es coneguin de tota la vida. Mentre li fan rínxols i la transformen en l’esbelta i astuta Serpina, Carles entra amb un gran tupé blanc i unes arrugues als ulls que denoten la marcada edat d’Uberto.
A la fossa de l’orquestra, els músics de Barcelona Concertante van arribant, tots vestits de negre. S’escolten les últimes xerrades, ja xiuxiuejos. L’Assunto s’hi acosta per acabar d’assajar algunes parts abans de començar la peça. Es mostra sempre tranquil, oferint un càlid somriure i llest per dirigir l’orquestra. Comença a entrar el públic de l’assaig general. És modest, només alguns amics, familiars, convidats i periodistes. Serena li demana a algú que li faci una fotografia tota caracteritzada a l’escenari. En pocs minuts tothom està al seu lloc.
Raúl Giménez, a càrrec de la direcció artística, introdueix l’obra, bromejant sobre les possibles pauses d’un assaig general. De lluny, s’escolten els escalfaments vocals de Serena, que en breus entrarà a escena. Llums apagats. Comença la música i arranquen els sobretítols, a càrrec de Víctor Oller.
L’espectador comença a formar part d’un espectacle operístic formidable. Dinàmic, coreografiat, fresc, àgil i divertit. Les grans interpretacions de Serena, Carles i Xevi connecten amb el públic i el fan partícip de la trama. Si l’assaig general va ser tot un èxit, l’estrena del dia següent també. El Teatre de Sarrià només podia acollir el 50% d’aforament, però estava ple de ganes per gaudir d’una òpera tan necessària.
