El Racó del Veïnat
Roser Díaz
Després de tants dies de confinament, una vegada es permeten certes sortides, la resposta ni és lineal ni homogènia. La població es pot dividir en diverses franges, per edat, per situació ocupacional…. En el moment del confinament, tothom va comprendre l’imperatiu de la situació i ens vàrem adaptar, amb més o menys dificultat, a les necessitats que requeria. Però tots teníem molt clar que era una situació conjuntural i que en acabar, tornaríem a les nostres interrompudes vides, les que estimaven i les que consideraven aparcades momentàniament.
Però els dies han anat passant i l’allargament en el temps, juntament amb la manca de seguretat total al carrer, han fet que molta gent canviï d’opinió i esculli com la seva millor vida la que ha portat aquests últims dos mesos. Com a conseqüència s’han generat una sèrie de problemes que aboquen a evitar sortir al carrer. Això es coneix com la ‘Síndrome de la Cabana’.
Un confinament llarg en un lloc conegut, familiar, tancat, provoca una davallada d’energia, un acomodament a la situació i la creació d’un micromón protector. Dins d’aquest espai es garanteix la seguretat, i en aquest cas es tracta de la seguretat sanitària i la seva manca podria representar la mort. Per això, quan ens referim a la crisi del coronavirus, la ‘síndrome de la cabana’ té un bon fonament.
Les persones grans, que han escoltat innumerables vegades la seva vulnerabilitat i han vist a través dels mitjans de comunicació les xifres de morts, juntament amb la gent hipocondríaca i les persones amb risc d’exclusió social, són els col·lectius més afectats per aquesta síndrome. La sortida al carrer no només pot representar la mort sinó que és la fi d’una etapa protectora que desembocarà en un altre molt més complicada dominada per una anunciada macrocrisi econòmica. L’àmbit mundial de la pandèmia també implica la impossibilitat de fugir o de trobar un refugi segur en qualsevol lloc.
La nova normalitat trencarà l’espai de protecció, mourà el temps molt més ràpid i impulsarà a una nova interacció personal. Tot això pot espantar, és desconegut. Davant del canvi surten problemes psicològics que portats al màxim poden derivar en l’agorafòbia (por a sortir als espais oberts que provoca ansietat i pànic), també problemes físics, com la pèrdua de massa muscular, la inseguretat a caminar o les concepcions distorsionades de l’espai. La gravetat d’aquests símptomes també depèn tant del lloc del confinament (empitjora si ha estat en espais molt petits, mal ventilats, de poca visibilitat exterior) o de la relació de la persona amb el món exterior (vincles laborals, vincles afectius, lúdics), si els lligams són escassos, la reclusió és més forta.
De mica en mica, s’haurien d’obrir les portes, deixar entrar la claredat, parlar per telèfon amb familiars i amics, establir rutines agradables amb objectius i petits reptes per sentir-se útils i realitzats, tot acompanyat d’una bona alimentació que ens garanteixi una bona resposta fisiològica.
