Reportatge
Carme Rocamora
L’Olga
Em convida a casa. Un pis temporal ocupat pel Sindicat d’Habitatge de Vallcarca per “parar el cop” després que la desnonessin per impagament el 17 de setembre del 2021 del local on vivia, al carrer Mare de Déu de Gràcia, al Farró. “Hi ha dates que no se t’obliden”, diu l’Olga, tot i que aquest no és l’únic desnonament que ha viscut al llarg de la seva vida. Nascuda a Sant Gervasi, a la Clínica del Pilar, ha viscut a Madrid, València, la Jonquera, Tarragona, Reus, Irlanda, París, Vila Joiosa… i ara a Barcelona, ciutat d’on no vol marxar i on assegura que només vol viure tranquil·la. Aquest és el seu somni.
L’Olga va aterrar a la capital catalana desplaçada per la crisi del 2008, després de patir el primer desnonament de la seva vida. Fins llavors, s’havia guanyat la vida venent llibres antics, una de les seves passions. Sense pis, i com que estava sortint amb un home de Castelló afincat a Barcelona al barri de Gràcia, va decidir desplaçar-s’hi per provar sort. “Em pensava que aquí hi hauria més feina.” Va acabar venent roba de segona mà, i en aquest temps es va separar de la seva parella i va acabar vivint en un pis a la plaça del Sol on va patir un segon desnonament: “Potser em vaig animar massa i em va sortir tot malament.”
El següent pas va ser llogar un local al Farró per viure, després de començar a treballar en una gelateria del Port Olímpic. El desembre del 2019, però, es va quedar sense la feina i amb la liquidació va aguantar fins al febrer, quan ja no va poder pagar el local. I al març, estat d’alarma. Pandèmia. Començava llavors a planar l’amenaça d’un nou desnonament. Però aquest viatge l’Olga no el fa sola, sinó amb el seu fill Jan, que ara té 20 anys i des que era nen, té síndrome d’Asperger i hiperactivitat.
Es veia dormint al carrer fins que va conèixer a la gent dels sindicats d’habitatge de Vallcarca i Cassoles
Desnonada del Farró al quart intent
“Quan em vaig quedar sense feina, vaig pensar que ja trobaria alguna cosa, però ens van confinar.” El dia abans recorda estar fent un curs per optar a una feina, on finalment no la van agafar. A la tele, va sentir que es podia demanar una ajuda per pagar el lloguer, però no si vius en un magatzem… A l’Oficina de l’Habitatge no apareixia en cap llista. “Vaig trucar a un munt de portes i em vaig sentir molt sola. No tinc família a Barcelona. Som jo i el Jan.”
S’agafava a la pandèmia com a un ferro roent, perquè sabia que el que vindria després seria pitjor, i mentre tots vivíem confinats, no la podien fer fora del local. Finalment, l’octubre del 2020 va viure el primer intent de desnonament en aquest local. Desesperada, reconeix que es veia dormint al carrer fins que va conèixer a la gent dels sindicats d’habitatge de Vallcarca i Cassoles, els mateixos que van aparèixer “com en una pel·lícula” per evitar que es fes efectiu el llançament. El febrer del 2021, ho van tornar a fer. I més endavant, un tercer desnonament es va anul·lar. “Passes d’estar a un pou, desemparada i sola, a sentir que tens una família. És al·lucinant.” I és que per l’Olga, el que més valor té de tot el que ha viscut fins ara, és “l’humanitat” dels sindicats d’habitatge. És una filosofia de “vaig a fer alguna cosa pel meu veí a canvi de res. Això ja no es troba”.
“Que una gent que fa una tasca social impagable i gratuïta, donant suport a tota aquesta gent que les institucions deixen amb el cul a l’aire, estigui demonitzada i perseguida per gent com l’Albert Batlle em sembla de bojos”. I és que després de les crítiques del regidor del districte contra els sindicats, l’Olga considera que “deu ser una persona molt pobre, perquè la pobresa no es tracta només de diners, sinó d’humanitat”. De fet, l’Olga explica que Serveis Socials són els primers que la van derivar a parlar amb els sindicats d’habitatge per trobar una solució adient al seu cas: “Si es troben limitats de recursos i no poden fer el que els ha portat a estar allà, per què no surten al carrer a manifestar-se?”.
“Si volen em detenen, però no marxaré d’aquí sense les meves coses”
El dia del desnonament
El 17 de setembre del 2021, a la quarta, la comitiva judicial i els Mossos es van sortir amb la seva i l’Olga i el Jan van perdre la que havia estat casa seva els últims cinc anys. Aquí pagava —fins que va poder— uns 630 euros al mes. Per un magatzem.
Per l’Olga va ser “doblement traumàtic” perquè havia presentat un recurs de vulnerabilitat davant l’ONU i confiava que no s’executaria el desnonament. Però quan va veure arribar el director dels Serveis Socials, que es va reunir únicament amb la comitiva judicial, va sentir fàstic: “Que un senyor així estigui al càrrec d’una institució que se suposa que ha de ser humanitària és una vergonya.”
El cas va ser mediàtic també perquè els Mossos, en un moment donat, van fer fora a tota la premsa que cobria la notícia del desnonament de l’Olga i el Jan. Un cop a dins el pis, ella explica que va “empassar molta merda” que cap periodista va poder constatar. Enmig d’un anar i venir de caixes, amb el Jan “histèric com mai” i sense que cap policia ni membre de la comitiva judicial s’oferís a donar un cop de mà, recrimina que, a crits, li demanessin “entendre la situació” i que per tant no podia estar un segon més allà. “Si volen em detenen, però no marxaré d’aquí sense les meves coses”, recorda que els va dir. Tot això, li ha passat una factura brutal: “M’han baixat les defenses, em cau el cabell… ja no tinc l’energia de quan era una nena.” Amb tot, es queda amb una imatge del desnonament executat: “Seure tots junts (ella, el Jan i la gent dels sindicats) davant la porta d’entrada, va ser increïble.”
La incertesa
Aquell mateix dia, un noi romanès del Sindicat de Vallcarca que ha passat per la mateixa situació, va oferir gratis la seva furgoneta a l’Olga per transportar totes les caixes fins a una casa ocupada al districte, al carrer Escipió. Abans, va voler visitar la pensió que li oferia l’Ajuntament a través dels Serveis Socials. Només havia fet una petició, i era no haver de compartir llit de matrimoni amb el seu fill. El resultat: “Una habitació interior super petita, amb llit de matrimoni, les parets brutes, un armari on hi cabien amb prou feines dues jaquetes, un bany compartit amb quatre habitacions més… i la norma de no poder sortir de l’edifici entre les onze de la nit i les set del matí.” Explica que va tardar a sortir-ne el temps de fer-se una dutxa: “Em vaig dir, Olga, amb les poques forces que et queden, fot el camp d’aquí que com t’agafi una depressió el nen i tu us n’aneu a la merda.”
Ara bé, l’alternativa a la casa ocupada a Escipió passava per viure sense aigua, però l’Olga ho preferia “deu mil vegades” a la pensió. Allà va conviure uns mesos amb “uns nens super macos” del sindicat, però es va adonar que les seves realitats eren molt diferents i va decidir buscar un nou lloc on sobreviure amb el Jan. A dia d’avui l’Olga i el Jan viuen en un edifici ocupat pel Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, amb la condició d’estar-s’hi temporalment i deixar pas així a noves víctimes del sistema. “És molt trist no tenir feina i no poder pagar casa teu, però no sé si és més trist anar a treballar i que el 90% del que guanyes s’ho emporti el lloguer del pis. Jo no he vingut a aquest món per ser una esclava. No vull passar per un altre llançament, i no sé com la gent no se suïcida més.”
“He tingut un euro al compte, i l’endemà no sabria si en tindria dos”
Ara l’Olga torna a tenir feina, però irregular. No en vol donar més detalls, per por al que li pugui passar. Creu que tirarà endavant, però ara mateix ocupar és l’única manera que veu per sobreviure. Des de l’oficina de Serveis Socials a Sant Gervasi sempre li han dit que es busqui un poble petit on anar a viure, però ella insisteix que el seu fill necessita anar a una escola especial. Diu estar en un moment “minimalista” de la seva vida, i que tota la vida que ara té en caixes ja no és tan important. “Ho faig per convicció, perquè costa molt llençar les coses, però hem d’entendre que gairebé tot és superflu, que necessitem menys per viure.” Si pogués triar un somni, respon “tranquil·litat.”
“He viscut tota una vida a la corda fluixa. Molts cops he tingut un euro al compte, i l’endemà no sabria si en tindria dos. Estic acostumada a viure en situacions límit, però cada vegada ens ho posen més difícil. En les institucions no hi crec. He quedat molt decebuda. Tenim una alcaldessa que coneix això de primera mà, que ha estat aturant desnonaments. Ha arribat a l’alcaldia i s’ha trobat tot això. Si tingués una mica de dignitat, dimitiria”.
