17.1 C
Sant Gervasi
| Dijous 26 de maig de 2022 |
Publicitat

La vida després d’un desnonament: el Toni

“Se suposa que al país hi tenim una estructura de suport, i he detectat que falla estrepitosament”

Publicitatspot_imgspot_img
Publicitat
Carme Rocamora
Carme Rocamora
El primer dia de classe a la UAB em van preguntar perquè volia ser periodista. Suposo que per aquell ideal d’intentar donar veu a aquells que els hi han tret, o bé perquè són ignorats, o bé perquè no se’ls sent prou. He tingut la sort de practicar-ho, amb més o menys destresa, aprenent a mitjans com La Vanguardia o Europa Press. Actualment, treballo com a redactora de política a ElNacional.cat. Però sobretot aprenc a El Jardí, el diari que m’ha mostrat que cadascuna de les coses que passen als barris, per petita que sigui, mereix ser explicada.

Reportatge

Carme Rocamora

El Toni

Arriba amb una barba blanca, blanquíssima, i uns cabells encara més blancs: “No et pensis que vaig així sempre, però és Nadal i toca fer de Pare Noel”. Aquest any al Toni li toca al Club Natació Catalunya, tot i que això de vestir-se de pare màgic ho va començar a fer cinc anys enrere, al Parc Aeronàutic de Catalunya, on fa de voluntari a la Fundació. No per diners, sinó per una il·lusió entregada. Assegura que li fa la vida una mica més amable després de patir un desnonament el passat juliol, al pis on ha viscut durant 26 anys: al carrer Dénia, al barri de Galvany. Informàtic autònom, van prescindir dels seus serveis amb la pandèmia, per la qual moltes empreses van deixar d’impulsar projectes. Va passar de cobrar algun mes 4.000 euros bruts, a cobrar-ne 600. Ja no podia pagar el lloguer de 1.000 euros perquè “o menjava o pagava” i això es va convertir en un malson, que va esdevenir un desnonament amb data oberta, executat el dilluns 5 de juliol al matí.

El Toni va néixer i viure la infància al carrer Balmes amb Mitre. Es va casar i amb la dona van llogar un pis per 400 euros al carrer Dénia, propietat de Font de l’Avi, SL. Cada mes i cada any van pagar religiosament el lloguer, i també les pujades: cada cinc anys era més alt, fins que ara, 26 anys després, pagava 1.000 euros. Van tenir dos fills i després es van divorciar, el 2003. El Toni es va quedar a casa, mentre que la seva dona i els fills se’n van anar a un altre lloc.

Publicitat

Tot anava relativament bé fins que va arribar l’any 2018. Un any molt dur. I el 2019, quan va perdre dos clients importants. Amb el que tenia de reserva va anar pagant el pis, aconseguint altres clients que pagaven tard, fins que va arribar l’octubre i no hi havia euros per pagar. Li van trucar des de Finques Ubiergo, l’administador del pis, i ell va assegurar que estava pendent d’un pagament, que quan el tingués, faria l’ingrés dels diners del lloguer: “Però van passant els mesos i no cobro. Deixo de pagar autònoms i l’IVA, i Finques Ubiergo m’avisa que si no pago, em porta als jutjats”. El mes de febrer li va arribar una notificació de Serveis Socials en què li obrien un expedient per vulnerabilitat. Alhora, li va arribar una feina d’un nou projecte que es posava en marxa. Però el 14 de març, estat d’alarma. Pandèmia. Covid. Tot en orris.

El Toni © Frederic Esteve

Al setembre li va arribar la notificació d’un judici i el Toni va demanar justícia gratuïta. El seu advocat d’ofici ni tan sols es va presentar a la citació. Va arribar llavors la notificació del primer llançament, per a gener. Coses de la vida, uns dies abans, el Sindicat d’Habitatge de Cassoles estava fent una embustiada per donar-se a conèixer al barri: “De sobte, apareix un cosí meu que em diu que es presentava el sindicat. No coneixia el meu cas, però em va dir que es reunien els dilluns. Vaig anar-hi”. Entre el Sindicat i Serveis Socials, van aconseguir aturar el primer llançament.

Publicitat

Malgrat això, el Toni va començar a buidar el pis, a vendre coses i també a demanar ajudes, que li denegaven. Només pensava a “poder seguir”. Cada dia era més desagradable. Es va separar de la parella que tenia llavors per una situació inaguantable. Des del sindicat, el van ajudar a negociar amb Ubiergo. En la reunió, segons el Toni, van demanar anul·lar el deute i que el dia que se signés, marxar del pis en un termini de 30 dies. “Ho van confirmar, però la propietat no va respectar l’acord”. Li van exigir marxar en el termini d’una setmana. Ho va veure inviable i llavors la propietat va presentar demanda de nou al jutjat, el qual va decretar data de llançament obert.

Va demanar als agents una estona més, per buidar la nevera, però li van dir que no: “Tu potser demà dinaràs, però jo… tot el que tinc és aquí” va etzibar.

“Cada dia amb l’ai al cor”

¿Com es viu sabent que, en 15 dies, et poden treure de casa en qualsevol moment? “Cada dia amb l’ai al cor”. Havia buidat la casa, l’habitació, i dormia allà on podia. No s’esperava que el desnonament es fes efectiu: “Tenia l’esperança de poder tenir una conversa. Sabia que me n’havia d’anar, però quin és aquest tracte a un senyor que fa 26 anys que paga el pis? Que em truquin per veure com ho podem solucionar”.  Va arribar el desnonament i van presentar-se unes quantes persones del sindicat, però ni tan sols Serveis Socials en van ser informats: “L’operació es va fer per treure’m del pis. L’entrada va ser espectacular. Jo no recordava ser terrorista”. Aquesta va ser la sensació del Toni. Aquell dia es va despertar, es va posar a treballar en una reunió telemàtica i a les 10:30 van picar a la porta: “Eren ells, els Mossos d’Esquadra”. Els va demanar si podien esperar una estona perquè tenia una reunió de feina. La resposta va ser que no, que havia de sortir.

“De pressa”

Sis agents de la policia catalana van irrompre al pis. El Toni va demanar temps per recollir les coses, però els Mossos li van dir que havia d’anar “de pressa”. Un membre del sindicat va pujar a ajudar-lo a recollir les coses, però els agents li volien barrar el pas. La pressió va arribar a tals nivells que, en un moment, segons relata el Toni, estava carregant un carro amb objectes a l’ascensor i les rodes es van quedar encallades al desnivell. Va demanar ajuda a un agent: “Tu que estàs fort, no et faria res ajudar-me?”. No va rebre resposta. Mentrestant, els pares del Toni estaven asseguts a l’escala observant l’escena, perquè tampoc els van deixar pujar a ajudar-lo: “Aquests senyors són grans i han de tornar a casa”, em van dir.

El Toni, informàtic de professió © Frederic Esteve

Amb tot recollit, va parar atenció a la nevera. No l’havia buidat. Així que va demanar als agents una estona més, però li van dir que no: “Tu potser demà dinaràs, però jo… tot el que tinc és aquí”, va etzibar. I li van concedir uns minuts més. Un cop al carrer, el sindicat va portar una furgoneta i es va comprometre a guardar les seves coses al Casal Popular La Tecla, espai sobre el qual també plana una ordre de desallotjament. El Toni, amb una motxilla, va trucar a un telèfon que li havien facilitat: un pis compartit a Teodora Lamadrid. Li demanaven 380 euros: “Estava al carrer amb 500 euros i sense casa.”

L’única solució que hi veu és presentar-se a un concurs de creditors i acollir-se a la llei de la segona oportunitat: “La meva situació, a hores d’ara, és valorar que estic viu”

“Som un submarí perdut”

Serveis Socials es va comprometre a pagar una part fins que el Toni pogués assumir-ne la totalitat. Juliol, agost, setembre. Ara el Toni paga el lloguer d’una habitació de 2,5 per 2,5 metres quadrats i on “no saps si és de dia, de nit, si plou o fa sol”. Tanmateix, dona les gràcies a una cosa bàsica: “Estic viu i tinc on dormir”. Comparteix pis amb altres sis persones: “Els meus fills diuen que estic fent un Erasmus, perquè visc amb un americà, una alemanya…”. Un pis que només té habitacions, sense cap zona compartida: “Som un submarí perdut. Però cuino i dono vida, em sento valorat. Com a mínim, alguna cosa bona he fet”.

El Toni en la conversa amb El Jardí © Frederic Esteve

El Toni deu diners a Hisenda, IVA, impostos i els mesos de lloguer impagat. L’única solució que hi veu és presentar-se a un concurs de creditors i acollir-se a la llei de la segona oportunitat: “La meva situació, a hores d’ara, és valorar que estic viu. Quan em llevo els dilluns, penso que he superat la setmana i que segueixo aquí.”

“Se suposa que al país hi tenim una estructura de suport”

El Toni se n’atribueix la culpa. Considera que potser no va fer les coses prou bé durant aquest camí que és la vida: “Si hagués estat un funcionari que no arrisca res, potser cada mes cobraria i no tindra aquests problemes”. Ara bé, la culpable d’aquesta situació, pensant fredament, és una altra: “Se suposa que al país hi tenim una estructura de suport, i he detectat que falla estrepitosament”. Considera que les persones s’afermen amb amics i família, però els amics i família del Toni no són per tirar coets: “Puc entendre-ho.”

El Toni en la conversa amb El Jardí © Frederic Esteve

Subscriu-t'hi

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu?

PDF per 30€ l'any
PDF + PAPER per 45 € l'any

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.