Societat
Ana Rubió Jiménez
Mentre tu estàs llegint, jo estic tancada. Demà també ho estaré. I l’endemà, i l’altre. He deixat de ser l’Art Floral. Ja no faig olor, ja no em visiten els clients… Després de 70 anys ben enfeinada, ara ja no tinc res a fer. M’espero a les fosques que arribi un nou inquilí, portarà flors? Farà xivarri? Soc, després de tot, una botiga enyorada.
Per entendre’m millor, t’has d’imaginar la cara de la Mercè Ponsi Navarro el dia que em va trepitjar per primera vegada. Jo era un local nou de trinca, al carrer Balmes, número 452, i el senyor Joan Ponsi Hortín, que era porter de l’edifici del davant, em va llogar de seguida: hi volia instal·lar una floristeria per a la seva filla. Era a principi dels anys 50 i la Mercè en tenia 19; ja en feia sis que treballava per al negoci de les flors i, ara, per fi, podria tenir el seu propi projecte.
70 anys d’història
Oberta en època franquista, durant els primers vint anys se’m va conèixer com “El Arte Floral”. La Mercè hi venia rams i centres, el senyor Joan s’ocupava de la secció de jardineria i l’oncle en portava la comptabilitat. Ràpidament, es va configurar una clientela assídua, que admirava la Mercè i demanava per ella. La florista va ser una de les primeres en utilitzar les flors seques per a la confecció de rams i, uns anys més tard, es va convertir en una referent de les flors artificials a la ciutat de Barcelona.
Entre les meves parets hi va néixer una nena: la Mercè Molina Ponsi, que, com la mare, també ha dedicat la seva vida a la floristeria. Amb ella he compartit els últims 40 anys i m’enorgulleix explicar que he estat una de les darreres botigues septuagenàries de Sarrià – Sant Gervasi.
L’últim mes ha estat trist. Des que la Mercè va anunciar el tancament, han estat moltes les clientes que han vingut a acomiadar-se: “Ja no queda cap botiga d’aquelles que, quan anaves pel carrer, en veies l’aparador i t’aturaves”. L’aparador de l’Art Floral sempre ha fet goig, com la botiga. D’acord amb la nostra filosofia, totes i cadascuna de les peces han estat confeccionades a mà, aquí mateix i, a diferència del que ara és més comú -vendre plantes i flors a granel-, la Mercè sempre ha treballat de forma personalitzada.
Per si et preguntes com pot sobreviure una floristeria com la nostra amb les vendes que fa, ja t’avanço que la resposta és negativa. Avui dia ja no es pot, hi ha massa botigues i el mercat ha canviat. Com diu la Mercè, la tecnologia i les wedding planners ho han capgirat tot i al final d’una trajectòria molt satisfactòria, no vol reformular el seu projecte per adaptar-lo al nou paradigma. “Prefereixo tancar-lo per no degradar la bona imatge que tenen de nosaltres al barri”.
Un referent a la ciutat
A L’Art Floral, s’ha fet de tot: difunts, naixements, convits, aniversaris, Nadal, aparadors… Tot el que et puguis imaginar i més. Teníem clients de tots els barris de Barcelona! Venien del Clot, de Sant Andreu, del Guinardó.., a buscar les peces de flor artificial de la Mercè i confiaven plenament en el seu criteri. “No vull saber com estaran quan arribin a la botiga i la trobin tancada”, es lamenta la florista, “sobretot aquells que, com una gota d’aigua, tornaven cada any el mateix dia. Fa 15 o 20 anys que els serveixo”.
I sí, de floristeries, n’hi ha moltes, però la nostra tenia les millors roses de Sant Jordi de tota la ciutat. No, no ho dic pas jo. Són paraules textuals d’un conductor d’autobusos. No, no m’ho invento, de debò. L’any passat per Sant Jordi, un autobús de línia es va aturar al mig del carrer Balmes, davant la botiga. El conductor es va aixecar i va dir als passatgers: “Jo circulo per Barcelona durant tot el dia i aquesta és la botiga amb la rosa més maca de tota la meva ronda” per, tot seguit, baixar i comprar-ne una. I els passatgers? Doncs lluny d’enfadar-se, el van aplaudir abans de reprendre la ruta. I la Mercè i jo? Doncs, més orgulloses que un paó.
Ja ho veus, l’Art Floral ha estat una font d’alegries els darrers setanta anys. El barri ha crescut amb nosaltres i, que difícil que és dir adeu! Aquestes setmanes, la botiga s’ha omplert de clients que venien a buscar un últim record; a mi m’han buidat les parets i el sostre, s’han endut els meus quadres i els picarols de la porta. I em sembla bé, d’aquesta manera m’asseguro que una part de mi viurà per sempre.
