La Mirada Jove
Ana Rubió
Els Jardins de Vil·la Cecília fa dies que estan tristos: ja no escolten rialles ni crits ni acudits dels infants del barri. Ja no senten, tampoc, les passes d’un centenar de peus i potes. Fa dies que la solitud ho envaeix tot i, ni els ocells ni els arbres florits, aconsegueixen que els jardins somriguin. S’enyoren massa.
Enyoren l’activitat frenètica dels caps de setmana, les converses dels pares i les mares al sol, les nenes i els nens de Sarrià jugant al camp i, sobretot, enyoren aquells joves que, amb un fulard al coll, ocupaven el parc tots els dissabtes a les quatre: “Què se n’ha fet d’aquella colla?”, es pregunten…
El que no saben els jardins és que els caps i les quel·les de l’agrupament no han abandonat la seva tasca, tot i el confinament: “No patiu, jardins, estem fent cau a casa!” els dirien. I, efectivament, des de l’Agrupament Sant Ignasi s’ha volgut encarar aquests dies de reclusió amb un somriure. Tant per les branques (grups d’infants separats per edats), com per les famílies, continuar amb la rutina és important i, si es tenen els mitjans, per què no intentar traslladar l’energia del cau a cada llar?
Les més petites, per exemple, han rebut un vídeo cada dissabte. Sota el nom ‘Hora de cau’, els seus caps i les seves quel·les han preparat reptes per fer a casa: el primer, fer ocellets amb origami i decorar-los, i el segon, elaborar la seva millor disfressa. Després, havien de gravar-se presentant les seves obres i compartir-les amb les companyes via whatsapp.
Segurament, els Castors i les Llúdrigues (el nom que reben les integrants de la branca) també troben a faltar els jardins de Vil·la Cecília. I córrer pel parc, i saltar, i enfilar-se als arbres i fer tombarelles a la gespa, i, i, i… Tanmateix, per a elles i ells l’entreteniment continua i com expressen les famílies, els dissabtes a la tarda, la imaginació i les rialles, a casa, hi són presents.
Per les més grans la cosa es complica i és que els seus respectius caus han optat pels reptes diaris. En aquest cas, però, són els propis Pioners i Caravel·les qui decideixen, i aquesta branca sol tenir unes idees molt boges. Durant aquests dies, doncs, han hagut de cuinar un pastís dins de la pròpia boca -no vulgueu saber més-, fer la croqueta amb el màxim de capes de roba possibles o aprendre’s un ritme amb les mans, nivell expert, i gravar-lo en vídeo.
Riures, cohesió i perdre la vergonya; tres objectius assolits tot i la impossibilitat de reunir-se. L’oportunitat de sorprendre la branca, compartir una part de tu, que de normal no mostraries, col·laborar amb els de casa per assolir el repte del cau… Estem millor del que pensàvem, no creieu?
Tornarem, jardins de Vil·la Cecília, tornarem aviat. Mentrestant, però, gaudiu del cant dels ocells i de l’escalfor del sol; doneu la benvinguda a la primavera. Nosaltres, des de la finestra, també ho estarem fent.
