L’ametlla amarga i els seus usos en oli per a la pell o ratafia d’ametlla verda

L’ametller (llat., Pru- nus amygdalus) és un arbre que, des de temps immemorial, gaudeix de molta estima en la tradició agrícola i remeiera de Catalunya. Pel que fa al conreu dels ametllers, els antics hortolans caputxins escriviren: “L’ametller s’adapta fàcilment a sòls de naturalesa molt diversa i solament vegeta malament en els terrenys argilencs, prefereix els terrenys secs fins i tot quan siguin pedregosos i eixuts. És un arbre que proporciona bons rendiments, i floreix molt primerenc. El fruit, ametlla, és de sabor agradable, nutritiva i emulsiva, i amb ella es prepara l’ametlada, que és una beguda refrescant composta de llet d’ametlles i sucre” (La huerta de San Francisco, 54-55).

Publicitat

L’ametller produeix una bellíssima flor blanca, o lleugerament rosada i és un dels primers arbres en florir i, per això, força sovint es veu afectat per les gelades. En arribar l’estiu, quan s’asseca la drupa, o fruit, del seu pinyol s’extreu l’ametlla.

Publicitat

A Catalunya existí el costum de menjar ametllons -quan l’ametlla és encara verda- però cal ser tanmateix molt mesurat, ja que si les ingerim amb excés podria ser nociu per a l’organisme. D’ametlles n’hi ha de dolces (llat., Amygdalus communis) i d’amargues (llat., Amygdalus amara), i ambdues són molt riques en olis, especialment l’ametlla amarga, que conté una gran proporció d’amigdalina. La gran experta en herbes remeieres i en medicina monàstica Santa Hildegarda de Bingen (†1179), doctora de l’Església, escriví que les ametlles crues són aptes per a guarir les malalties pulmonars; vegeu S. Hildegardis abbatisae Opera omnia, Liber tertius, Parisiis 1882, De arboribus, “De amygdalo” (P. L. 197, cols. 1225-1226). Els antics apotecaris amb l’oli d’ametlla amarga solien fer-ne uns preparats per a les malalties de la pell i guarir les cremades. A més, se solia donar oli d’ametlla com a vermicida per tal d’eliminar els cucs intestinals i afavorir la digestió.

Els frares, per guarir el mal d’estómac i afavorir la digestió, preparaven la Ratafia conventual d’ametlla verda que feien així: “Per una meitadella posarás una lliura de sucre, una lliura d’ametlles picades —ab clofolla y tot— y canyella, tot a dins una garrafa y se posa a sol y serè durant quaranta dies. Després se colará tot y assó se té per a remey. Prô per fer ratafia ab nous, se posen les nous ab la pell verda a trossos y pela de codony” (BHC, Receptes, s. f.).

A l’article vinent us parlaré, si Déu vol, de l’avellaner i les seves propietats.