Cuina de convent
Fra Valentí Serra de Manresa
A propòsit del conreu de la xirivia (llat., Pastinaca sativa; cast., chirivía) els antics frares escriviren que és una planta a la qual convé “un terreno suelto y substancioso, y se siembra de julio a septiembre de asiento, al voleo. Se comen las raíces de la chirivía en la olla y en varios guisos, y son de muy fácil digestión y de mucho alimento. La hoja se destina para forraje; también las hojas majadas y aplicadas con miel, mundifican las llagas que van corroyendo la carne. Se ha usado la raíz de la planta cultivada para restablecer las fuerzas, y los frutos como febrífugos” (La Huerta de San Francisco, 66).
La xirivia és una hortalissa que, inexcusablement, forma part de l’olla, o brou de verdura, la típica “escudella” pròpia de la cuina catalana tradicional. La xirivia s’assembla a una pastanaga una mica descolorida, però molt més aromàtica, dolça i amb un punt picant que, durant segles, junt amb el nap, ha format part de la cuina hivernal dels pobles europeus, anys abans del conreu i expansió de la patata, que, pràcticament, feu desaparèixer els guisats de naps i xirivies.
Cal assenyalar que la xirivia remineralitza l’organisme per la gran quantitat de fòsfor, potassi i magnesi que ens aporta, a més de ser també depurativa del fetge i de la vesícula biliar i, àdhuc, reguladora del colesterol. Estudis recents han posat de manifest les nombroses propietats digestives i diürètiques d’aquesta arrel, essent particularment recomanable la seva ingesta durant les afeccions gastrointestinals i quan es produeixen trastorns urinaris mentre que, tradicionalment, la xirivia s’havia usat per tal de combatre el reumatisme, l’artritisme i la tos. A l’article vinent us vull parlar, si Déu vol, sobre les propietats del codonyer.
