Sarrià Blues
Aitor Romero Ortega
L’altre dia, quan tornava de la feina, em vaig creuar amb un veí a l’ascensor. Jo sortia i ell entrava. Anava tan despistat i dintre del meu món que se’m va passar saludar-lo com cal i no me’n vaig ni adonar. M’ho va fer saber. Em vaig disculpar. Ell, però, va considerar que era adient continuar traient-li punta al llapis. I m’ho va tornar a dir. Em vaig tornar a disculpar. Força alterat em va dir que era un maleducat, a diferència de la meva dona i els meus fills. Allò ja em va tocar una mica més la moral, però en un principi vaig decidir passar del tema i allunyar-me pels passadissos de l’edifici.
Així i tot, quan portava ja uns metres, vaig aturar-me de cop i, una mica com a les pel·lícules, vaig tenir aquell segon de lucidesa i valentia en què un decideix tornar a l’escena del crim per acabar de dir el que no s’ha atrevit a dir, en mossegar-se la llengua. Dit i fet, vaig girar-me, em vaig apropar de nou i li vaig dir (recordem que visc a Madrid): “Es usted un sinvergüenza”. Ho vaig dir, a més, fent rascar expressament una mica la gola a mitjan paraula, com si m’acabés de fotre un whisky doble. Ell es va quedar parat, i després va fer un gest com de venir cap a mi a clavar-me un cop de puny, però va ser un gest més performatiu que amenaçador, i la cosa va quedar en no res.
Dies després quan donava voltes a l’escena vaig arribar a la conclusió que la meva victòria simbòlica es devia en bona part a la selecció de l’insult. Ell era un home de certa edat i el concepte una mica vintage de pocavergonya l’interpel·lava de ple, diguem que formava part del seu imaginari insultador. Passar-me de frenada i fer servir un concepte massa gruixut se m’hauria girat en contra i m’hauria fet quedar malament a mi. L’objectiu de l’insult és maximitzar l’ofensa i això requereix certa punteria. És un treball de precisió.
Tampoc s’entén massa bé aquells que insulten en una llengua que el seu interlocutor no entén i es vanten de la seva audàcia. M’importa un rave el que em diguin a mi o la meva mare en rus o en inuit si no ho entenc. L’acció de l’insult requereix adaptar-se a la comprensió de l’insultat, i per tant és necessari utilitzar un codi que la víctima escollida pugui entendre perfectament. En aquest sentit, sempre me’n recordo de Hristo Stòitxkov, jugador búlgar del Barça dels anys 90, que abans dels partits internacionals s’aprenia de memòria unes quantes paraulotes en la llengua de l’àrbitre per fer-les servir al camp. Això és talent i dedicació.
Parlant del Barça, recordo ara que fa anys al Camp Nou es considerava de mal gust insultar els jugadors de l’equip contrari (excepte si eren del Madrid) i tots els esforços se centraven en els propis. Arribar a la conclusió que insultar un jugador de l’Elx o del Celta de Vigo és de mal gust i dirigir la indignació contra un mateix em sembla un signe de civilitat, tot s’ha de dir. El repertori d’aquells anys passats era també notable: gandul, sinvergüensa, burro… El castellà s’emprava generalment per a l’àrbitre o per als jugadors del Madrid, quan visitaven l’estadi un cop l’any (perquè entenguessin el que se’ls deia, com no podia ser d’una altra manera) i de pas per no embrutar la llengua amb paraules grolleres, la qual cosa denota també algun tipus de complex lingüístic que necessitaria un parell de sessions de psicoanàlisis per endreçar-se.
En fi, suposo que al meu veí li va molestar tant que li digués pocavergonya perquè em vaig anticipar i li vaig dir a ell exactament el que ell pensava que jo era. I en l’insult, com en l’art d’avantguarda o en les baralles de bar, el que arriba o colpeja primer, si encerta de ple, sol guanyar gairebé sempre.
