Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Opinió
Aitor Romero Ortega
Els darrers anys tornar a Sarrià per Nadal i dedicar un matí sencer a buscar per tot el barri el millor panettone ha esdevingut la meva manera d’encetar les festes. Es tracta d’una espècie de ritual privat on la compra final té més aviat poca importància. Trust de process, com diuen ara. Doncs una mica ve a ser això.
Començo al sud del barri, sota la plaça Artós, i vaig pujant a poc a poc, en un llarg pelegrinatge per pastisseries, forns de pa i botigues de delicatessen de productes italians. Us ho podeu imaginar. Una autèntica gimcana. Com pot ser que hi hagi tants forns de pa i pastisseries a Sarrià? Fa un parell d’anys, a dalt del trenet de Nadal de l’associació de comerciants, ja obsedit amb el tema, en vaig comptar nou només en un tram del carrer Major.
És realment un misteri que tothom es pregunta un o dos cops al mes, i que de fet surt sovint en les converses entre veïns que s’allarguen una mica més del compte, com un d’aquells expedients sense resoldre que ningú pot aclarir del tot. Sembla com si el consum de pa i croissants realment no conegués límits entre nosaltres i, per tant, en qualsevol local buit, a part d’una immobiliària, fos susceptible d’obrir-se’n un de nou. Ja fa uns quants anys que sospito que el fenomen només és explicable perquè en algun lloc del món existeixen màfies horribles que trafiquen amb el que sigui que, per netejar els seus capitals, obren elegants pastisseries a la zona alta de Barcelona, donat que hi ha overbooking a Suïssa i s’han de buscar alternatives viables que no cridin l’atenció.
Tot i així, els autèntics reis del panettone a casa nostra continuen sent els italians i les seves botigues de productes made in Italy. A Sarrià en tenim unes quantes, potser perquè en certa manera ja som indiscutiblement el Little Italy de Barcelona, Scuola italiana i la llibreria La Piccola, a la plaça Sant Vicenç, incloses. Reconec que el meu vici privat, en aquest sentit, és entrar en aquests establiments de productes alimentaris com un ciutadà qualsevol i fer una bateria de preguntes elementals sobre el panettone i la seva història. Em faig una mica el ximple perquè em meravella escoltar any rere any i botiga a botiga les mateixes explicacions, amb les seves petites variacions pròpies del narrador, sobre l’origen llombard de l’invent i les diferències essencials entre el pandoro i el panettone, que ve a ser gairebé com el Cisma de l’Església d’Occident.
Ja he dit que tot és una mica com un ritual privat. Però més enllà de tot això, m’agrada el pannettone (i el pandoro), gaudeixo menjant-lo, encara que m’interessa més com l’han sabut vendre els italians al món sencer (ho han tornat a fer!), que el mateix producte en si. Això sí que és una genialitat. De fet, en algun d’aquells matins de ressaca de Nadal, l’endemà d’un gran àpat i enverinat pel cinisme, em dic sovint a mi mateix que els italians ens han tornat a enredar i en el fons el panettone no és més que una magdalena gegant inflada per una immensa campanya de màrqueting.
Ara que el patriarcat ha entrat feliçment en crisi puc admetre sense por que el meu rol familiar a les festes nadalenques ha quedat reduït a això: a escollir i arribar casa amb el millor panettone del barri. I tocant el migdia, quan em planto davant de l’aparador del Foix de Sarrià, i veig aquelles obres d’art insuperables, els Rolls Royce dels panettones, sé que he tornat a fracassar. Però, com diria Beckett, l’any següent podré tornar amb esperances renovades per fracassar una altra vegada, per fracassar millor.
