Opinió
Miquel Saumell
Es parla molt de les bones perspectives electorals que l’extrema dreta té a Europa, i s’especula sobre com anirà evolucionant el segon mandat de Trump als Estats Units, i quin serà el paper dels seus socis de facto Musk i Zuckerberg. Es discuteix sobre com acabarà la guerra de Rússia contra Ucraïna, així com la guerra engegada pels terroristes de Hamàs —poc a veure amb els palestins— contra Israel.
A casa nostra es parla de les possibilitats que té Aliança Catalana de superar en vots un partit històric com és ERC, ara en hores molt baixes. Es constata amb sorpresa que les vendes de cotxes elèctrics són molt inferiors a les previsions optimistes que s’havien fet. Han sorprès també els problemes que va tenir el Barça amb les fitxes d’uns jugadors, lluitant contra unes institucions controlades per un personatge fosc que sempre s’ha mostrat en contra del Barça.
Però cap d’aquests assumptes és actualment el tema estrella de les nostres converses quan ens posem a arreglar el món en llargues sobretaules. Així, el tema estrella de totes les converses és l’alt cost de l’habitatge, amb uns preus que resulten inassumibles per a la majoria de la població i, molt especialment, per a la gent jove.
És una preocupació compartida tant per a les persones mileuristes com també per a la gent benestant, ja que potser no els afecta directament però sí als seus descendents. Tothom coincideix que el cost de l’habitatge és el problema social més greu que té ara mateix la nostra societat, un problema que lluny de resoldre’s es va agreujant cada dia que passa. I, mentrestant, els polítics que hi haurien de fer alguna cosa, només fan demagògia amb discursos buits de contingut.
A l’hora de proposar mesures efectives per resoldre el problema de l’habitatge és quan sorgeixen les discrepàncies. Així, les esquerres que ens governen ara —a Espanya, a Catalunya, a Barcelona i a Sarrià hi mana el PSOE, amb la complicitat d’altres partits d’esquerres— no defensen amb prou contundència el dret a la propietat privada. Alguns fins i tot arriben a l’extrem de veure amb simpatia el fenomen delictiu de les okupacions de les propietats privades, i això fa que, lògicament, l’oferta de lloguer vagi minvant.
Alguns il·luminats pretenen traslladar als privats la solució del problema. Un exemple entre molts: la diputada d’ERC, Pilar Vallugera, va explicar des del faristol del Congrés dels Diputats que si un matrimoni gran té dos pisos en propietat, un per viure-hi i l’altre per llogar-lo per tal de complementar la pensió, no haurien de tenir dret a gaudir del seu segon habitatge. Gairebé com aquell dictador veneçolà que passejant pels carrers de Caracas anava assenyalant determinats edificis i ordenant ¡exprópiese!.
Així no anem enlloc, ja que de solució només n’hi ha una: constituir una xarxa d’habitatge públic de lloguer, com fan els governants de l’Europa més endreçada. Quan s’hi posaran aquí?
