Cuina de Convent
Fra Valentí Serra de Manresa
L’avellaner (llat., Corylus avellana; cast., avellano) és un arbre caducifoli que brota molt primerencament. Fa uns penjolls anomenats, popularment, el moc dels avellaners. Aquests penjolls s’empren com a remei per provocar la suor i eliminar les toxines en els estats gripals i cal collir-los quan són plens de pol·len. Pel que fa a l’escorça de l’avellaner, és astringent i se solia usar en la terapèutica popular per aturar les diarrees.
Els antics frares oferiren aquesta bella descripció de l’avellaner: “Un arbre que trau de l’arrel várias ramas rectas y flexibles; ab las fullas grans, rodonas y en figura de cor; ab las flors pochs vistosas y lo fruyt rodó de mitja polsada ab la molsa blanca, oliosa y de gust molt agradable.” A propòsit de les virtuts remeieres de l’avellana, el cèlebre metge pontifici Dr. Andrés de Laguna (†1560) escriví que “son dañosas, aunque majadas y bebidas con aguamiel sanan la tos antigua. Tostadas y comidas con un poco de pimienta maduran los catarros, y quemadas con todas sus cáscaras y majadas con grasa de oso, aplicadas, hacen renacer los cabellos” (Acerca de la materia medicinal I, 142).
Hi ha una mena d’avellaners que són bords i se solen plantar a guisa de tanca a la vora dels camps. Aquesta variant borda fa molt poques avellanes, molt grosses i amb una closca molt dura. Amb la “bullidura” d’aquesta closca d’avellana borda, quan encara és verda, se n’obté un potent diürètic que és molt apreciat en la medicina rural.
A propòsit del conreu de l’avellaner, els antics hortolans escriviren que és un arbre que “requiere un clima templado y un terreno sustancioso, ligero y fresco, siéndole por lo regular los arcillosos muy fatales, pues atendiendo que sus raíces son muy flexibles, al encontrar resistencia en el terreno se doblan, no pudiendo por ello desarrollarse. El arado es uno de los mayores enemigos del avellano, ya que extiende sus raíces muy superficialmente. Se tienen que dar al avellano, a lo menos, dos labores con la azada, una al mes de octubre o noviembre a fin de enterrar las hojas que se han desprendido del árbol; y la otra en marzo o abril, que es cuando empieza a moverse la savia. Se acostumbra a podar el avellano cada tres años, consistiendo en limpiarle de la madera muerta y de las ramas tragonas” (La Huerta de San Francisco, 57-58).
La fusta de l’avellaner, atesa la seva elasticitat, fou molt apreciada pels boters i pels cistellers. Les avellanes solen assolir la maduresa a darrers d’agost o bé a primers de setembre, segons aquella dita popular: “Per Santa Magdalena, l’avellana és plena” (22 de juliol) i és, aquesta, una fruita seca força oliosa i de bon nodriment, però no són massa recomanables per als ancians ni per a les persones amb la pressió arterial elevada, i tampoc se’n pot menjar de manera abusiva. A l’article vinent us parlaré, si Déu vol, sobre el cirerer i les seves propietats.
Fra Valentí Serra de Manresa és arxiver dels caputxins
