Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Remeis i Cuina de Convent
Fra Valentí Serra de Manresa
La vida de l’abella i la producció de la mel depenen totalment de la vegetació, car les plantes són la seva única font d’aliment; tanmateix, no pas totes són útils per a les abelles, ja que només algunes d’elles són qualificades de mel·líferes. La mel té nombroses aplicacions remeieres -ad medicamenta utiliter- i és, alhora, molt beneficiosa i nutritiva per al bon funcionament de l’organisme humà.
De plantes mel·líferes, a la península Ibèrica, n’hi ha un nombre força significatiu. Hom n’ha identificat un conjunt d’unes 260, distribuïdes en les comarques meleres dels territoris hispans i que són assíduament visitades per l’abella de la mel (llat. Apis mellifica). De les plantes mel·líferes destaca de manera particular la flor de l’ametller (llat., Prunus amygdalus), que floreix molt primerencament en començar la primavera. Aquesta floració oscil·la entre quinze dies i un mes, si no hi ha gelades.
La flor de l’ametller, junt amb la ravenissa blanca, aporta a les abelles el primer nèctar i pol·len, i amb aquesta flor tan primerenca es reprèn la vida dels ruscos. A partir de la flor d’ametller les abelles obreres elaboren una mel molt gustosa, però d’un paladar mica amarg. La mel d’ametller és molt recomanable per a les malalties de la pell, i també com a remei preventiu dels cucs intestinals.
La ravenissa blanca (llat., Diplotaxis erucoides) és una planta molt abundosa a la nostra geografia i la seva flor aporta una gran quantitat de pol·len i de nèctar a l’abella en temps d’hivern, quan a les nostres comarques hi ha poca flor, ja que la ravenissa blanca comença a florir després de les pluges tardorals i la seva floració arriba fins a finals de març. Les abelles, de la ravenissa, en fan una mel que resulta molt apta per a les pràctiques terapèutiques, i també és una mel força interessant en la gastronomia, d’un gust força semblant a la mostassa.
De la flor d’acàcia (llat., Robinia pseudoacacia) les abelles en fan una mel de textura molt fina, d’un color groc clar, i d’un gust suau. Aquesta mel gaudeix d’efectes laxants i aporta a l’organisme una quantitat força notable de ferro i, per aquest motiu, la mel d’acàcia és molt recomanable per tal d’afrontar i guarir els refredats i les situacions de debilitat corporal i d’anèmia.
Una menció especial cal atorgar-la al bruc o xipell (llat., Erica multiflora) que, habitualment, sol florir a començaments de setembre fins al desembre. Pel fet de ser una planta de llarga floració, i ser tan abundant en els boscos de casa nostra, permet a les abelles de fer-ne una mel monofloral. La mel de bruc es caracteritza per ser agraciada pels continguts de calci, potassi i ferro i gaudeix d’unes propietats remeieres que la fan depurativa i antireumàtica.
El seu color lleugerament fosc i el gust una mica amarg fan que no sigui de massa qualitat per al consum a taula; en canvi, la mel de bruc és molt recomanable per al bon funcionament del fetge i és particularment estimada en la medecina popular, ja que la seva ingestió contribueix a desinfectar les vies urinàries i, alhora, ajuda a temperar els dolors reumàtics i les inflamacions de la bufeta i de la pròstata.
