Cultura
Joan Montón
Només començar Rodrigo Guijarro (Oviedo, 1989) deixa caure una idea que em commou: “escriure és saber perdre”. Entenc el seu raonament; cal saber dir ja n’hi ha prou, no es poden escriure assaigs de mil pàgines: s’ha de renunciar a desenvolupar certs temes, s’ha de retallar la selecció de novel·les a comentar, s’ha d’assumir que, fixades al paper, el vigor de les idees que el cap ordeix, defallirà mancat d’infinitud de matisos. Després hi ha la por a l’avenir. L’evolució intel·lectual potser marcarà una distància amb el llibre, a mesura que s’acumulen les lectures i la reflexió continuada. Fins i tot, pot passar que l’autor, en el futur, renegui d’allò que ara publica. Tot això és veritat, o almenys així ho viu l’autor i, per tant, ho validem. Però què hi ha del camí? Què hi ha de les estades a Oxford o a Buenos Aires, de les converses lluminoses amb els que més en saben o amb els amics amb qui confies, i què hi ha de tantes lectures plaents i sucoses? Haver plasmat en el paper tantes inquietuds i publicar-les ja és un gran èxit. Igualment satisfactori ha de ser comprovar, quan encara no fa un mes del seu llançament, com els primers lectors troben l’estudi interessant i recomanable.
Les novel·les musicals compten amb una tradició gairebé bicentenària nascuda en el si del modernisme anglosaxó i del simbolisme finisecular que privilegià la música com a model a seguir per la resta de les arts. És el temps també del concepte wagnerià d’obra total. Així, Fuga soñada (1849) de Thomas de Quincey encetaria una via freqüentada aviat per personalitats com Aldous Huxley, James Joyce, Virginia Wolf o Thomas Mann. Parlem de textos literaris que cerquen en la música patrons innovadors per a contar o estructurar una història. Quant al seu estudi modern, dintre de la literatura comparada, l’obra fundacional va ser Music and Literature. A Comparison of the Arts (1948), del nord-americà Calvin Smith Brown fins a arribar a Werner Wolf, el primer a sistematitzar la presència de la música en la literatura i del qual Rodrigo Guijarro es considera un continuador.
Surcos sonoros presenta un enfocament llaminer. L’autor ens ofereix un assortiment variat de pastissos en què trobarem seccions (o mossegades) teòriques, taxonomies de terrenys inexplorats en la literatura i un inventari suggeridor de novel·les musicals com, per exemple, Orfeo (2014), de Richard Powers, El concierto (2018), de Stefano Russomanno o Sonido (2012), de T. M. Wolf. En conversa per videotrucada Rodrigo Guijarro ens explica: “Un dels meus objectius era donar a conèixer aquest vastíssim camp de la novel·la musical publicada en les darreres dècades. Hi ha un bon grapat d’autors capaços d’articular un discurs interessant sobre la música o sobre la seva experiència de la música i, en molts casos, les seves aportacions són també valuoses com a obra literària”. Veurem com les novel·les, uns cops, parlen sobre música, és a dir, la música és l’objecte i la referència de la història. En canvi, en altres, trobarem que el text la imita, sense que necessàriament n’expliqui res sobre ella.
L’assaig s’estructura en tres capítols. El primer tracta el tòpic cultural conegut com a música o harmonia de les esferes. Des de l’inici del pitagorisme, fa vint-i-cinc segles, aquesta idea ha conegut un reguitzell de modulacions en l’art, la ciència i la filosofia. Es pensava que l’univers es regia per patrons musicals i que, per tant, saber música suposava conèixer el seu funcionament. Durant molt temps, amb Kepler al capdavant, es manegà com a hipòtesi científica, però cada cop es rebregava amb més pegats fins a esdevenir insostenible. D’altres aspectes relacionats, però, continuen fascinant-nos, com ara la temptativa de trobar una lògica a la perfecció, la simetria o a la simplicitat de tot plegat. Per a Rodrigo Guijarro “la idea d’un ordre ocult és molt poderosa i capta l’atenció dels escriptors. Moltes novel·les juguen amb aquesta opacitat. Els lectors intuïm que són textos amb una arquitectura o una trama molt elaborada, però d’entrada no som capaços d’entendre-la i això és una metàfora de la teoria de la música de les esferes”.
El segon capítol demostra que la imitació musical no només es manifesta en l’alta literatura i que no sols la música clàssica ha estat font d’inspiració. Així, l’autor analitza nombrosos títols adscrits al gènere de la novel·la negra vinculats amb la música i defensa com, gràcies al pop-rock, el llibre s’ha transformat com a objecte i s’han promogut canvis en la direccionalitat i la progressió de la trama. L’assaig es tanca amb el capítol més teòric, dedicat a la tendència contemporània d’incloure partitures com a part constitutiva de l’obra literària. Es tracta d’un fenomen no estudiat fins ara en el terreny dels estudis músic-literaris i Guijarro proposa una classificació dels tipus de partitures literàries que ens trobem, segons sigui la seva ubicació o el seu caràcter narratiu.
Rodrigo Guijarro va ser músic professional. Ha tocat el contrabaix a nombroses orquestres com la Gustav Mahler Jugendorchester, la European Youth Orchestra o la Orquesta Sinfónica del Principado de Asturias (OSPA). Finalment, optà per la vida universitària i es desvinculà del món simfònic pel règim d’incompatibilitats de la seva feina amb qualsevol altra activitat professional: “Trobo a faltar l’àmbit de les orquestres professionals que m’han donat grans plaers, però no es pot tenir tot en la vida. Al capdavall, un tria i triar és perdre”. Ara treballa en la traducció i estudi de Música en una lengua extranjera, de l’escocès Andrew Cooney. Aquesta novel·la participa de la tradició coneguda com a “novel·les Goldberg”, és a dir, textos inspirats en Les variacions Goldberg de J.S. Bach que Glenn Gould va convertir en un autèntic fenomen popular.
